#32 – Valls blanques, diners negres (segona part)
Sens dubte, el més conegut de tots és Ramon Cierco Noguer
(Andorra, 1959), atès que des de 2010 ocupa un càrrec a la directiva del
FC Barcelona, gràcies a la seva amistat amb Sandro Rosell. Està casat
amb Blanca Palau Mallol, hereva de la històrica indústria Soler-Palau,
més coneguda com a S&P, que es dedica actualment a la fabricació de
sistemes de ventilació. A més, Palau, és la presidenta d’Unicef Andorra,
càrrec que sembla no considerar incompatible amb les activitats
dubtosament ètiques del seu marit. L’altre germà, l’Higini, és força més
discret, tot i que no és gens difícil trobar-se’l passejant pels
estrets carrers d’un llogaret de la Segarra on hi té una mansió
imponent.
El primer executiu de l’entitat, Joan Pau Miquel Prats, és qui de moment està pagant els plats trencats, ja que és l’únic que ha posat els peus a la presó.
A tall d’anècdota, podem dir que en els propers mesos Joan Pau Miquel
tindrà com a veïna a Carmen Thyssen, que ha decidit instal·lar-se a
Andorra. L’aristòcrata catalana ha adquirit el xalet de luxe que
pertanyia a Carlos Monreal a la zona de Can Diumenge per uns cinc
milions d’euros i que es troba a pocs metres del que ocupa Miquel.
Potser el nom de Carlos Monreal no els diu res, però fa quinze anys va
estar implicat en un cas que va emplenar moltes planes de la premsa
econòmica i que va acabar generant pèrdues multi-milionàries per a
l’empresa on era director general adjunt, Caixa de Catalunya. Tant
Monreal com el seu director general, Francesc Costabella, van decidir la compra l’asseguradora Multinacional Aseguradora–
MNA (l’antiga Mutua Nacional del Automóvil) l’any 1995 per 4.369
milions de pessetes a l’obscura firma suïssa Scaninvestment Services,
que l’havia adquirida tot just dos mesos enrere per només 546 milions de
pessetes. No només el preu de compra va resultar sospitós, sinó que la
mateixa adquisició va ser un desastre com a negoci, ja que després
d’anys d’injectar-hi diners, uns 30.000 milions de pessetes, l’any 2000
Caixa Catalunya va acabar desprenent-se l’asseguradora pels pírrics
1.000 milions de pessetes que va abonar Catalana Occident. Tots dos
directius responsables de la compra van ser imputats judicialment. A
l’octubre de 1998, el director general Francesc Costabella va ser destituït
i el seu càrrec el va ocupar Josep Maria Loza. Per tancar aquesta
digressió en forma de bucle, direm que entre 1994 i 1998 la BPA va estar
participada per Caixa de Catalunya, que tenia un 30% del capital, motiu
pel qual el vicepresident de l’entitat andorrana era ni més ni menys
que Carlos Monreal. Estranyament, un cop venuda la participació al
capital de la BPA, Monreal va continuar ocupant un lloc al consell
d’administració. No plegaria fins el 2001.
A diferència de Joan Pau Miquel, el conseller delegat empresonat, qui
sembla tenir una sort insòlita és el conseller Ricard Climent Meca,
expert en risc bancari i responsable de compliance a l’entitat.
Semblaria lògic pensar que qui té la responsabilitat de que el banc
compleixi la normativa legal hagués sortit esquitxat en un cas en que
tots els controls interns han fallat, però curiosament la premsa no li
ha parat gaire atenció. L’astorament augmenta quan es descobreix que el
mateix Ricard Climent era responsable de riscs a Caixa Catalunya just en
el moment de màxim esplendor de la bombolla immobiliària que se’n duria
per davant a la històrica entitat de la Diputació de Barcelona. És un
cas sorprenent, el de Climent, perquè l’any 2008, quan Adolf Todó va
arribar a la presidència de Caixa Catalunya va dur a terme una neteja
considerable, però Climent se’n va salvar. A més, feia pocs mesos que
l’havien ascendit a director de riscs i membre del comitè de direcció.
No hi ha dubte de que és un expert en risc bancari, atès que és assessor
en Basilea II i III (normatives internacionals de solvència bancària),
auditor, analista financer i professor del prestigiós Institut d’Estudis
Financers de Barcelona (IEF). A Caixa Catalunya, Climent, va treballar
fins a la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa (2010), un
procés corporatiu que donaria lloc a la creació d’una nova entitat, que
en una gran demostració d’imaginació, va ser batejada com a Catalunya
Caixa. No va marxar, però, amb les mans buides, sinó que se li va
atorgar una generosa indemnització d’1.376.758 euros. Recentment,
aquesta indemnització i altres de la mateixa entitat van ser objecte d’una demanda judicial.
No és primer cop que la Banca Privada d’Andorra ha tingut problemes
amb la justícia, a l’octubre de 2011, tres anys i mig abans de la
intervenció de la FinCEM, el Banc Central d’Uruguai va amonestar-la per incomplir la normativa referent a blanqueig de diners i finançament del terrorisme.
Ara, amb la perspectiva del temps, resulta gairebé grotesc descobrir
que un banc que ha signat la seva sentència de mort per culpa de
blanqueig de diner d’origen criminal, esmercés un volum considerable de
recursos en organitzar unes jornades anuals titulades “Prevenció,
investigació i repressió de la criminalitat” que comptaven amb convidats
estel·lars com l’ex-jutge Baltasar Garzón, el jutge en exercici Javier
Gómez Bermúdez o el fiscal de delictes econòmics del TSJC Francisco
Bañeres. Les conclusions d’aquests congressos sempre venien a dir que
les coses s’estaven fent molt bé a Andorra en matèria de blanqueig,
afirmació que vist tot el que ha passat podem interpretar de forma molt
diferent a com ho haguéssim fet en aquell moment.
La darrera operació corporativa important de la família Cierco va ser l’adquisició l’any 2010 de Banco Madrid,
propietat de la Kutxa basca, per més 100 milions d’euros, amb la
intenció de fer-lo servir com a plataforma de captació de clients de
banca privada a Espanya. En el moment de la intervenció per part del
Banc d’Espanya, la cúpula que el dirigia era la mateixa que la del seu
banc matriu, de manera que no seria agosarat suposar que les pràctiques a
una i altra entitat hagin estat les mateixes. Algunes de les d’elles
eren, si més no, arriscades, com les de finançar-se a través de préstecs
dels seus clients a través del propis dipòsits que aquests tenien al
banc.
El Banco de Madrid, que probablement deixarà d’existir degut a
aquesta crisi, té una història més llarga de la que pot semblar a
primera vista, el que succeeix és que ha passat per mans de molts grups
financers diferents i de tant en tant se li ha anat perdent la pista. Va
ser fundat a partir de la compra de l’antiga Banca Suñer (1930), a la
qual se li va modificar el nom al gener de 1954. L’artífex de l’operació
va ser l’empresari català Jaume Castell Lastortras, oncle de l’actual
president de la patronal, Joan Rosell Lastortras. Les vinculacions
empresarials de Jaume Castell durant el franquisme eren múltiples: la
cotonera Gossypium, l’empresa de derivats del porc La Piara, el diari
Tele-Exprés, el banc industrial Cadesbank, etc. La seu més emblemàtica
del Banco de Madrid a Barcelona va ser un edifici construït l’any 1970 a
prop de la Plaça Francesc Macià i que va ser batejat com a Torre de
Barcelona, casualment no és un altre que el que ocupa avui en dia el
Grupo Godó. Per algun motiu, quan mirem al microscopi aquest país,
sempre acabem tornant als llocs comuns. Les incerteses de la Transició
van ser massa fortes per a un home com Castell, i va preferir marxar a
viure a la tranquil·la Suïssa, no sense prèviament haver fet un avís al
seu entorn d’amics enriquits a l’escalf del franquisme: “Folleu, que el
món s’acaba”.
Actualment, el Banco Madrid està en concurs de creditors i molt
probablement acabarà liquidat. Tampoc el concurs està exempt de
circumstàncies peculiars, ja que l’administrador nomenat és Pedro Martín
Molina, qui fa no gaire era investigat per la UDEF, la unitat de delictes econòmics i fiscals de la policia espanyola
pel gran volum de concursos gestionats. Altres actors d’aquesta auca
són el jutge que porta el cas, Carlos Nieto Delgado i el despatx que
defensa els interessos dels treballadors, el prestigiós bufet Cremades.
Els empleats de Banco Madrid consideren que el Banc d’Espanya es va
precipitar en la intervenció i que, en conseqüència, els ha deixat a
l’atur sense que existissin prous motius per dur a terme una acció tan
contundent. Que a Andorra estava a punt de succeir alguna cosa que
esquitxaria Espanya es podia haver intuït quan vam veure que el
president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va retre una visita al Principat poc abans de que esclatés l’escàndol,
amb l’argument de que s’estava treballant en el conveni de doble
imposició entre tots dos estats. Vist en perspectiva, els motius
oficials de la visita semblen poc consistents.
Com ja hem avançat prèviament, el negoci dels Cierco no és només el
bancari, sinó que els seus tentacles s’han anat estenent pel Principat
ocupant àmbits molt diversos. Un dels principals és la distribució de
tabac, no debades són titulars de la llicència de l’empresa
nord-americana Philip Morris, propietària d’algunes de les principals
marques comercials, com ara Marlboro, L&M o Chesterfield, entre
d’altres. Les grans quantitats de tabac que als anys noranta acostumaven
a vendre els Cierco va fer sospitar a les autoritats espanyoles que
possiblement no tot era venut a Andorra, sinó que una part del
contingent creuava la frontera sud de forma il·legal per ser venut a
Espanya.
També tenen interessos en la distribució de carburants, que porten a
terme a través de la societat Petrolis Principat. La seva activitat
consisteix en l’explotació de gasolineres de British Petroleum (BP). Uns
anys enrere, el contracte el tenien amb la petroliera Shell, però un
assumpte força tèrbol va provocar que la multinacional anglo-neerlandesa
rescindís el contracte.
Un àmbit d’actuació menys conegut dels Cierco és el de la construcció
i l’obra pública. Són els propietaris de l’empresa Draga, SA, on són
socis amb el mateix Florentino Pérez, a través de la participació que
ACS té a la constructora andorrana. Fa cinc anys, al novembre de 2009,
una obra pública va fer saltar l’empresa de construcció als titulars de
la premsa: el túnel que estaven construint als Dos Valires es va ensorrar sobtadament i va acabar amb la vida de cinc treballadors,
a més de deixar sis ferits. Poc abans d’aquest fet desgraciat, ja
s’havia produït un altre accident a l’obra, en el que havia mort un
altre treballador. Tot plegat es va saldar amb un acord extrajudicial.
El sector del turisme tampoc podia faltar sota el paraigua del grup
que controlen aquests dos germans, ja que són propietaris de la societat
Hoteles Plaza, que gestiona la presència de la cadena Holiday Inn a
Andorra.
Addicionalment a totes aquestes activitats, Ramon Cierco és titular
juntament amb la seva esposa, Blanca Palau, de la societat Kypros
Holdings, posseïdora d’interessos immobiliaris a Florida (Estats Units).
En certa manera, el FC Barcelona també ha resultat esquitxat per
alguns dels afers que aquests empresaris mouen a Andorra. L’estiu del
2013 es va saber que la dupla Ramon Cierco- Sandro Rosell (directiu i
president del Barça, respectivament) havien maniobrat per aconseguir la residència andorrana per a un ciutadà brasiler anomenat Ricardo Terra Teixeira.
No és pas un desconegut: va ser president de la Confederació Brasilera
de Futbol durant vint-i-tres anys, fins que el van fer plegar el 2012
enmig d’un mar d’acusacions de corrupció. Però la seva fama és força
anterior, ja que de molt jove va començar a moure la cua pel món
federatiu brasiler gràcies a l’apadrinament del seu sogre, el totpoderós
Joao Havelange, president de la FIFA entre 1974 i 1998 i també implicat
en alguns escàndols de gruix no menyspreable. La relació entre tots
tres no és nova, sinó que l’any 2008 ja trobem algunes operacions entre l’expresident del Barça i una societat vinculada a l’esposa de Teixeira.
En actualitat, Teixeira viu als Estats Units per evitar l’assetjament
de la justícia brasilera, però entre els seus plans recents hi havia
posar rumb a Andorra. L’any 2012 una societat participada per Rosell i
Cierco li va tramitar la residència al país dels Pirineus, circumstància
que sembla haver-se frustrat després de que el seu propòsit es fes
públic.
Malgrat tot el que hem vist aquí referent a Andorra i als negocis que
fins fa poc han girat al voltant d’aquest petit país, els temps en que,
per exemple, “La Bruixa d’Or” venia una bona part de la seva facturació
a clients andorrans i a través d’internet, ja han quedat enrere. Avui
en dia, en que sembla força clar que a l’imaginari col·lectiu de la
gent, els paradisos fiscals són “el pitjor del pitjor”, la causa i
conseqüència última de la crisi i del deteriorament de l’estat del
benestar, cal fer una reflexió profunda envers Andorra. Com que el
territoris físics no desapareixen mai -tret d’algunes illes del Pacífic
degut al canvi climàtic- l’única manera d’acabar amb els paradisos
fiscals és que progressivament es vagin integrant a l’economia “blanca”,
gràcies a l’abandonament del secret bancari i a la creació d’impostos
locals. Precisament això és el que ha fet Andorra aquests darrers anys, i
per tant no seria just que la seva imatge es veiés perjudicada per les
males pràctiques d’uns pocs. En resum, tothom clama per la desaparició
d’aquests territoris opacs on s’amaguen els diners de mig món, però
sembla que ningú es felicita quan un d’ells deixa d’existir i entra a
competir, si fa no fa, en igualtat de condicions.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
(Andorra, 1959), atès que des de 2010 ocupa un càrrec a la directiva del
FC Barcelona, gràcies a la seva amistat amb Sandro Rosell. Està casat
amb Blanca Palau Mallol, hereva de la històrica indústria Soler-Palau,
més coneguda com a S&P, que es dedica actualment a la fabricació de
sistemes de ventilació. A més, Palau, és la presidenta d’Unicef Andorra,
càrrec que sembla no considerar incompatible amb les activitats
dubtosament ètiques del seu marit. L’altre germà, l’Higini, és força més
discret, tot i que no és gens difícil trobar-se’l passejant pels
estrets carrers d’un llogaret de la Segarra on hi té una mansió
imponent.
El primer executiu de l’entitat, Joan Pau Miquel Prats, és qui de moment està pagant els plats trencats, ja que és l’únic que ha posat els peus a la presó.
A tall d’anècdota, podem dir que en els propers mesos Joan Pau Miquel
tindrà com a veïna a Carmen Thyssen, que ha decidit instal·lar-se a
Andorra. L’aristòcrata catalana ha adquirit el xalet de luxe que
pertanyia a Carlos Monreal a la zona de Can Diumenge per uns cinc
milions d’euros i que es troba a pocs metres del que ocupa Miquel.
Potser el nom de Carlos Monreal no els diu res, però fa quinze anys va
estar implicat en un cas que va emplenar moltes planes de la premsa
econòmica i que va acabar generant pèrdues multi-milionàries per a
l’empresa on era director general adjunt, Caixa de Catalunya. Tant
Monreal com el seu director general, Francesc Costabella, van decidir la compra l’asseguradora Multinacional Aseguradora–
MNA (l’antiga Mutua Nacional del Automóvil) l’any 1995 per 4.369
milions de pessetes a l’obscura firma suïssa Scaninvestment Services,
que l’havia adquirida tot just dos mesos enrere per només 546 milions de
pessetes. No només el preu de compra va resultar sospitós, sinó que la
mateixa adquisició va ser un desastre com a negoci, ja que després
d’anys d’injectar-hi diners, uns 30.000 milions de pessetes, l’any 2000
Caixa Catalunya va acabar desprenent-se l’asseguradora pels pírrics
1.000 milions de pessetes que va abonar Catalana Occident. Tots dos
directius responsables de la compra van ser imputats judicialment. A
l’octubre de 1998, el director general Francesc Costabella va ser destituït
i el seu càrrec el va ocupar Josep Maria Loza. Per tancar aquesta
digressió en forma de bucle, direm que entre 1994 i 1998 la BPA va estar
participada per Caixa de Catalunya, que tenia un 30% del capital, motiu
pel qual el vicepresident de l’entitat andorrana era ni més ni menys
que Carlos Monreal. Estranyament, un cop venuda la participació al
capital de la BPA, Monreal va continuar ocupant un lloc al consell
d’administració. No plegaria fins el 2001.
A diferència de Joan Pau Miquel, el conseller delegat empresonat, qui
sembla tenir una sort insòlita és el conseller Ricard Climent Meca,
expert en risc bancari i responsable de compliance a l’entitat.
Semblaria lògic pensar que qui té la responsabilitat de que el banc
compleixi la normativa legal hagués sortit esquitxat en un cas en que
tots els controls interns han fallat, però curiosament la premsa no li
ha parat gaire atenció. L’astorament augmenta quan es descobreix que el
mateix Ricard Climent era responsable de riscs a Caixa Catalunya just en
el moment de màxim esplendor de la bombolla immobiliària que se’n duria
per davant a la històrica entitat de la Diputació de Barcelona. És un
cas sorprenent, el de Climent, perquè l’any 2008, quan Adolf Todó va
arribar a la presidència de Caixa Catalunya va dur a terme una neteja
considerable, però Climent se’n va salvar. A més, feia pocs mesos que
l’havien ascendit a director de riscs i membre del comitè de direcció.
No hi ha dubte de que és un expert en risc bancari, atès que és assessor
en Basilea II i III (normatives internacionals de solvència bancària),
auditor, analista financer i professor del prestigiós Institut d’Estudis
Financers de Barcelona (IEF). A Caixa Catalunya, Climent, va treballar
fins a la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa (2010), un
procés corporatiu que donaria lloc a la creació d’una nova entitat, que
en una gran demostració d’imaginació, va ser batejada com a Catalunya
Caixa. No va marxar, però, amb les mans buides, sinó que se li va
atorgar una generosa indemnització d’1.376.758 euros. Recentment,
aquesta indemnització i altres de la mateixa entitat van ser objecte d’una demanda judicial.
No és primer cop que la Banca Privada d’Andorra ha tingut problemes
amb la justícia, a l’octubre de 2011, tres anys i mig abans de la
intervenció de la FinCEM, el Banc Central d’Uruguai va amonestar-la per incomplir la normativa referent a blanqueig de diners i finançament del terrorisme.
Ara, amb la perspectiva del temps, resulta gairebé grotesc descobrir
que un banc que ha signat la seva sentència de mort per culpa de
blanqueig de diner d’origen criminal, esmercés un volum considerable de
recursos en organitzar unes jornades anuals titulades “Prevenció,
investigació i repressió de la criminalitat” que comptaven amb convidats
estel·lars com l’ex-jutge Baltasar Garzón, el jutge en exercici Javier
Gómez Bermúdez o el fiscal de delictes econòmics del TSJC Francisco
Bañeres. Les conclusions d’aquests congressos sempre venien a dir que
les coses s’estaven fent molt bé a Andorra en matèria de blanqueig,
afirmació que vist tot el que ha passat podem interpretar de forma molt
diferent a com ho haguéssim fet en aquell moment.
Les jornades de 2009 sobre blanqueig de capitals.
Les jornades de 2010 sobre blanqueig de capitals.
propietat de la Kutxa basca, per més 100 milions d’euros, amb la
intenció de fer-lo servir com a plataforma de captació de clients de
banca privada a Espanya. En el moment de la intervenció per part del
Banc d’Espanya, la cúpula que el dirigia era la mateixa que la del seu
banc matriu, de manera que no seria agosarat suposar que les pràctiques a
una i altra entitat hagin estat les mateixes. Algunes de les d’elles
eren, si més no, arriscades, com les de finançar-se a través de préstecs
dels seus clients a través del propis dipòsits que aquests tenien al
banc.
El Banco de Madrid, que probablement deixarà d’existir degut a
aquesta crisi, té una història més llarga de la que pot semblar a
primera vista, el que succeeix és que ha passat per mans de molts grups
financers diferents i de tant en tant se li ha anat perdent la pista. Va
ser fundat a partir de la compra de l’antiga Banca Suñer (1930), a la
qual se li va modificar el nom al gener de 1954. L’artífex de l’operació
va ser l’empresari català Jaume Castell Lastortras, oncle de l’actual
president de la patronal, Joan Rosell Lastortras. Les vinculacions
empresarials de Jaume Castell durant el franquisme eren múltiples: la
cotonera Gossypium, l’empresa de derivats del porc La Piara, el diari
Tele-Exprés, el banc industrial Cadesbank, etc. La seu més emblemàtica
del Banco de Madrid a Barcelona va ser un edifici construït l’any 1970 a
prop de la Plaça Francesc Macià i que va ser batejat com a Torre de
Barcelona, casualment no és un altre que el que ocupa avui en dia el
Grupo Godó. Per algun motiu, quan mirem al microscopi aquest país,
sempre acabem tornant als llocs comuns. Les incerteses de la Transició
van ser massa fortes per a un home com Castell, i va preferir marxar a
viure a la tranquil·la Suïssa, no sense prèviament haver fet un avís al
seu entorn d’amics enriquits a l’escalf del franquisme: “Folleu, que el
món s’acaba”.
Actualment, el Banco Madrid està en concurs de creditors i molt
probablement acabarà liquidat. Tampoc el concurs està exempt de
circumstàncies peculiars, ja que l’administrador nomenat és Pedro Martín
Molina, qui fa no gaire era investigat per la UDEF, la unitat de delictes econòmics i fiscals de la policia espanyola
pel gran volum de concursos gestionats. Altres actors d’aquesta auca
són el jutge que porta el cas, Carlos Nieto Delgado i el despatx que
defensa els interessos dels treballadors, el prestigiós bufet Cremades.
Els empleats de Banco Madrid consideren que el Banc d’Espanya es va
precipitar en la intervenció i que, en conseqüència, els ha deixat a
l’atur sense que existissin prous motius per dur a terme una acció tan
contundent. Que a Andorra estava a punt de succeir alguna cosa que
esquitxaria Espanya es podia haver intuït quan vam veure que el
president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va retre una visita al Principat poc abans de que esclatés l’escàndol,
amb l’argument de que s’estava treballant en el conveni de doble
imposició entre tots dos estats. Vist en perspectiva, els motius
oficials de la visita semblen poc consistents.
Com ja hem avançat prèviament, el negoci dels Cierco no és només el
bancari, sinó que els seus tentacles s’han anat estenent pel Principat
ocupant àmbits molt diversos. Un dels principals és la distribució de
tabac, no debades són titulars de la llicència de l’empresa
nord-americana Philip Morris, propietària d’algunes de les principals
marques comercials, com ara Marlboro, L&M o Chesterfield, entre
d’altres. Les grans quantitats de tabac que als anys noranta acostumaven
a vendre els Cierco va fer sospitar a les autoritats espanyoles que
possiblement no tot era venut a Andorra, sinó que una part del
contingent creuava la frontera sud de forma il·legal per ser venut a
Espanya.
També tenen interessos en la distribució de carburants, que porten a
terme a través de la societat Petrolis Principat. La seva activitat
consisteix en l’explotació de gasolineres de British Petroleum (BP). Uns
anys enrere, el contracte el tenien amb la petroliera Shell, però un
assumpte força tèrbol va provocar que la multinacional anglo-neerlandesa
rescindís el contracte.
Un àmbit d’actuació menys conegut dels Cierco és el de la construcció
i l’obra pública. Són els propietaris de l’empresa Draga, SA, on són
socis amb el mateix Florentino Pérez, a través de la participació que
ACS té a la constructora andorrana. Fa cinc anys, al novembre de 2009,
una obra pública va fer saltar l’empresa de construcció als titulars de
la premsa: el túnel que estaven construint als Dos Valires es va ensorrar sobtadament i va acabar amb la vida de cinc treballadors,
a més de deixar sis ferits. Poc abans d’aquest fet desgraciat, ja
s’havia produït un altre accident a l’obra, en el que havia mort un
altre treballador. Tot plegat es va saldar amb un acord extrajudicial.
El sector del turisme tampoc podia faltar sota el paraigua del grup
que controlen aquests dos germans, ja que són propietaris de la societat
Hoteles Plaza, que gestiona la presència de la cadena Holiday Inn a
Andorra.
Addicionalment a totes aquestes activitats, Ramon Cierco és titular
juntament amb la seva esposa, Blanca Palau, de la societat Kypros
Holdings, posseïdora d’interessos immobiliaris a Florida (Estats Units).
En certa manera, el FC Barcelona també ha resultat esquitxat per
alguns dels afers que aquests empresaris mouen a Andorra. L’estiu del
2013 es va saber que la dupla Ramon Cierco- Sandro Rosell (directiu i
president del Barça, respectivament) havien maniobrat per aconseguir la residència andorrana per a un ciutadà brasiler anomenat Ricardo Terra Teixeira.
No és pas un desconegut: va ser president de la Confederació Brasilera
de Futbol durant vint-i-tres anys, fins que el van fer plegar el 2012
enmig d’un mar d’acusacions de corrupció. Però la seva fama és força
anterior, ja que de molt jove va començar a moure la cua pel món
federatiu brasiler gràcies a l’apadrinament del seu sogre, el totpoderós
Joao Havelange, president de la FIFA entre 1974 i 1998 i també implicat
en alguns escàndols de gruix no menyspreable. La relació entre tots
tres no és nova, sinó que l’any 2008 ja trobem algunes operacions entre l’expresident del Barça i una societat vinculada a l’esposa de Teixeira.
En actualitat, Teixeira viu als Estats Units per evitar l’assetjament
de la justícia brasilera, però entre els seus plans recents hi havia
posar rumb a Andorra. L’any 2012 una societat participada per Rosell i
Cierco li va tramitar la residència al país dels Pirineus, circumstància
que sembla haver-se frustrat després de que el seu propòsit es fes
públic.
Malgrat tot el que hem vist aquí referent a Andorra i als negocis que
fins fa poc han girat al voltant d’aquest petit país, els temps en que,
per exemple, “La Bruixa d’Or” venia una bona part de la seva facturació
a clients andorrans i a través d’internet, ja han quedat enrere. Avui
en dia, en que sembla força clar que a l’imaginari col·lectiu de la
gent, els paradisos fiscals són “el pitjor del pitjor”, la causa i
conseqüència última de la crisi i del deteriorament de l’estat del
benestar, cal fer una reflexió profunda envers Andorra. Com que el
territoris físics no desapareixen mai -tret d’algunes illes del Pacífic
degut al canvi climàtic- l’única manera d’acabar amb els paradisos
fiscals és que progressivament es vagin integrant a l’economia “blanca”,
gràcies a l’abandonament del secret bancari i a la creació d’impostos
locals. Precisament això és el que ha fet Andorra aquests darrers anys, i
per tant no seria just que la seva imatge es veiés perjudicada per les
males pràctiques d’uns pocs. En resum, tothom clama per la desaparició
d’aquests territoris opacs on s’amaguen els diners de mig món, però
sembla que ningú es felicita quan un d’ells deixa d’existir i entra a
competir, si fa no fa, en igualtat de condicions.
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
#31 – Valls blanques, diners negres (primera part)
Farà un sis o set anys, vaig sentir dir a Aitor Zárate (exjugador
professional de bàsquet i expert en estructures fiscals) que si mai
necessités posar els diners a un paradís fiscal, en cap cas triaria
Andorra. Literalment, deia que “Andorra és un lloc altament
desaconsellable; no se m’acut ni una sola condició favorable per triar
aquesta destinació. El secret bancari se’l passen per ‘donde el gitano
se pasó el talego’ i hi ha d’altres qüestions que els banquers andorrans
ni tan sols es mereixen que esmenti per no fer-los publicitat”. Em
va semblar una opinió a tenir en compte tractant-se d’algú que havia
estudiat amb deteniment totes les possibilitats de moure els diners
d’una banda a l’altra del planeta mirant de pagar els mínims impostos
possibles.
Efectivament, Andorra ha estat un paradís fiscal durant dècades, però
d’ençà uns pocs anys (2010) ha aconseguit sortir de la llista negra on
la majoria dels estats l’havien inclòs. Degut a aquesta tradició
d’opacitat, la indústria financera ha estat tradicionalment un dels
pilars econòmics d’aquest minúscul país. El tabac, el comerç -recordin
el sucre i la mantega de temps pretèrits- i el turisme han estat les
altres fonts d’ingressos principals. El funcionament d’un paradís fiscal
es basa en dos eixos bàsics: la manca d’impostos i el secret bancari,
que alhora eren dues de les principals característiques del sistema
andorrà. A banda, existien regulacions enfocades a que les societats
només poguessin pertànyer a residents, circumstància que generava
temptacions irrefrenables quan algú de fora pretenia establir una
societat al país i necessitava de la signatura d’un andorrà.
Aquest trajecte de sortida de la zona ombrívola s’ha materialitzat en
una sèrie de mesures que han transfigurat totalment el perfil
d’Andorra: intercanvi d’informació bancària amb d’altres països, impost
sobre la renda (10%), impost de societats (10%), IVA (4,5%, anomenat
IGI), etc. Addicionalment, també s’estan aprovant convenis de doble
imposició amb diversos estats, com França i Espanya. No cal dir que
molts andorrans veuen tots aquests canvis com la fi d’una època i per
tant, també, dels diners fàcils.
Però tot aquest procés d’homologació internacional del país veí s’ha
vist sobtadament sotragat degut a l’escàndol de la Banca Privada
d’Andorra, que ha protagonitzat molts titulars de diaris i informatius
de televisió durant les darreres setmanes. En essència, es tracta de que
la temible FinCEN, agència nord-americana contra els diners d’origen
criminal, ha denunciat que aquest banc s’havia transformat en un vehicle adient per al blanqueig de diners procedents del activitats il·legals.
El banc és propietat dels germans Cierco Noguer (Higini i Ramon), que
el van heretar del seu pare. Ja comentarem més endavant els detalls de
la situació, però en primer lloc caldria aclarir que aquesta família no
és ben bé el que entendríem per andorrans “pota negra”. Les famílies que
sí han atresorat el poder i el glamour al Principat durant les darreres
dècades són els Cerqueda, els Reig, elsMora, els Pintat, els Rebés
d’Areny Plandolit, etc.
Dins de la constel·lació de banquers andorrans, potser el rostre més
conegut és el de Maria Reig Moles, una barcelonina nascuda el 1951
hereva d’un important imperi tabaquer (el mític “purito Reig” de les
tardes futbolístico-radiofòniques de fa alguns anys) i també de la Banca
Reig. L’any 2001 va vendre part de les seves accions del banc després
de fusionar-lo amb l’Agrícol, una altra de les entitats referents al
país. Com a resultat va sorgir l’Andbank, que actualment és la segona
entitat després del Crèdit Andorrà. Precisament d’aquest últim també és
accionista Maria Reig, juntament amb la família Pintat, entre d’altres.
En els darrers anys, Maria Reig ha dut a terme una frenètica política de
compres d’actius immobiliaris, no sempre reeixida. Per exemple, l’any
2004 va adquirir el mític edifici Winterthur de Francesc Macià -veí de
la Torre Barcelona on habita el Grup Godó- per 53 milions d’euros amb la
intenció de fer-hi un hotel de la cadena Marriot.
Al final, l’únic que va tirar endavant va ser el tancament del
restaurant La Oca, ubicat als baixos, ja que la crisi immobiliària va
aturar el projecte. Cinc anys més tard el va vendre a un fons d’inversió
per un import probablement inferior als 40 milions. El projecte actual
ja no és un hotel, sinó habitatges de luxe
només a l’abast de les butxaques més poderoses. Tot i que no és
l’objectiu principal d’aquest article, sí que convé fer cinc cèntims de
la naturalesa d’aquest projecte immobiliari –anomenat Francesc Macià 10-
per fer-nos una idea de la seva magnitud. Es tracta d’un edifici que
contemplat zenitalment té l’aparença d’un ull humà, amb una alçada de
nou plantes (incloent-hi un àtic) i quatre nivells subterranis. Les
plantes 2 a la 9 estan destinades a habitatges, un pis per planta,
cadascun dels quals té una superfície d’uns 500 metres quadrats, amb
tres dormitoris amb bany inclòs, més una habitació per al servei. La
immensa sala d’estar dóna a la plaça, mentre que les habitacions ho fan a
la part del darrere, cap a la Torre Barcelona. A la primera planta hi
ha un pis de dimensions més reduïdes que els altres –però no pateixin,
supera amb escreix les dimensions mitjanes-, juntament amb un gimnàs ben
equipat, que inclou fins i tot zona aigües. A la planta baixa hi ha
prevista una zona comercial, mentre que als diversos soterranis s’hi
ubiquen les places de pàrquing, així com un sistema de rentat de cotxes.
Un altra inversió de l’andorrana al mercat immobiliari de Barcelona
va ser la compra de l’antiga seu del Banco Santander a Passeig de
Gràcia, que li ha servit per instal·lar l’hotel Mandarín,
un dels més cars i luxosos de la ciutat. Però l’hotel no només ocupa
aquesta finca, sinó que també part de la finca veïna, antiga central del
Banc de Sabadell, i ara propietat d’Isaak Andic, el màxim accionista de
Mango. Això sí, Andic s’ha reservat els baixos de l’edifici per
col·locar-hi una de les botigues de la seva ensenya.
La relació de Reig amb la ciutat de Barcelona és tan estreta, que fins i tot forma part del lobbi Barcelona Global,
un “think tank” destinat a generar idees per a la projecció de la
ciutat, en el qual també hi trobem com a patrons a Isak Andic (Mango),
Salvador Alemany (Abertis), Lluís Bassat (Ogilvy), Josep Lluís Bonet
(Freixenet), entre molts d’altres.
Tornant al negoci bancari, cal dir que Maria Reig està present al
consell d’administració del Crèdit Andorrà, juntament amb alguns membres
de la família Pintat, que com dèiem, també en són grans accionistes.
Pel que fa a l’Andbank, els principals accionistes són la família
Cerqueda, propietaris de l’antic Banc Agrícol.
El tercer banc per volum és el Morabanc, tradicionalment l’entitat
més solvent del país, malgrat el seu nom, que podria interpretar-se com
auguri d’impagaments. En el seu dia va estar participat pel BBVA
espanyol, però actualment qui remena les cireres és la família Mora.
L’any 2007 es va produir un fet extremadament estrany i encara no prou
ben explicat: els màxims accionistes de Morabanc i d’Andbank havien
arribat a un acord per a la fusió de les dues societats,
i en conseqüència es van posar en marxa tots els procediments per
transformar-se en una única entitat. Quan tota la feina estava feta, els
sistemes informàtics fusionats, i l’accés per part dels empleats a tota
la informació sobre els clients de totes dues entitats, algú va decidir
que la fusió no es duria a terme.
A corre-cuita van fer marxa enrere i tota la feina feta no va servir
per a res. Què devia descobrir algú d’una de les dues entitats sobre
l’altre banc implicat en la fusió?
I el quart banc del rànquing és amb el que començàvem aquest relat,
la Banca Privada d’Andorra. L’imperi de la família Cierco va ser iniciat
del no res pel pare dels actuals gestors, Higini Cierco García, que va
començar venent radio-cassets als turistes, per després aconseguir
diverses llicències comercials i acabant fent-se distribuïdor en
exclusiva de la tabaquera nord-americana Philip Morris. L’adquisició del
banc va ser la cirereta de la seva carrera com a home fet a sí mateix,
un negoci estratègic que no només li permetia entrar a l’olimp del
capitalisme pirinenc, sinó que a més oferia grans avantatges
addicionals, com ara tenir tota la informació sobre els negocis que es
movien al país i la possibilitat de tancar l’aixeta del crèdit a qui
estigués invertint en algun projecte apetitós.
En el consell d’administració de la BPA trobem els següents noms:
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
professional de bàsquet i expert en estructures fiscals) que si mai
necessités posar els diners a un paradís fiscal, en cap cas triaria
Andorra. Literalment, deia que “Andorra és un lloc altament
desaconsellable; no se m’acut ni una sola condició favorable per triar
aquesta destinació. El secret bancari se’l passen per ‘donde el gitano
se pasó el talego’ i hi ha d’altres qüestions que els banquers andorrans
ni tan sols es mereixen que esmenti per no fer-los publicitat”. Em
va semblar una opinió a tenir en compte tractant-se d’algú que havia
estudiat amb deteniment totes les possibilitats de moure els diners
d’una banda a l’altra del planeta mirant de pagar els mínims impostos
possibles.
Efectivament, Andorra ha estat un paradís fiscal durant dècades, però
d’ençà uns pocs anys (2010) ha aconseguit sortir de la llista negra on
la majoria dels estats l’havien inclòs. Degut a aquesta tradició
d’opacitat, la indústria financera ha estat tradicionalment un dels
pilars econòmics d’aquest minúscul país. El tabac, el comerç -recordin
el sucre i la mantega de temps pretèrits- i el turisme han estat les
altres fonts d’ingressos principals. El funcionament d’un paradís fiscal
es basa en dos eixos bàsics: la manca d’impostos i el secret bancari,
que alhora eren dues de les principals característiques del sistema
andorrà. A banda, existien regulacions enfocades a que les societats
només poguessin pertànyer a residents, circumstància que generava
temptacions irrefrenables quan algú de fora pretenia establir una
societat al país i necessitava de la signatura d’un andorrà.
Aquest trajecte de sortida de la zona ombrívola s’ha materialitzat en
una sèrie de mesures que han transfigurat totalment el perfil
d’Andorra: intercanvi d’informació bancària amb d’altres països, impost
sobre la renda (10%), impost de societats (10%), IVA (4,5%, anomenat
IGI), etc. Addicionalment, també s’estan aprovant convenis de doble
imposició amb diversos estats, com França i Espanya. No cal dir que
molts andorrans veuen tots aquests canvis com la fi d’una època i per
tant, també, dels diners fàcils.
Però tot aquest procés d’homologació internacional del país veí s’ha
vist sobtadament sotragat degut a l’escàndol de la Banca Privada
d’Andorra, que ha protagonitzat molts titulars de diaris i informatius
de televisió durant les darreres setmanes. En essència, es tracta de que
la temible FinCEN, agència nord-americana contra els diners d’origen
criminal, ha denunciat que aquest banc s’havia transformat en un vehicle adient per al blanqueig de diners procedents del activitats il·legals.
El banc és propietat dels germans Cierco Noguer (Higini i Ramon), que
el van heretar del seu pare. Ja comentarem més endavant els detalls de
la situació, però en primer lloc caldria aclarir que aquesta família no
és ben bé el que entendríem per andorrans “pota negra”. Les famílies que
sí han atresorat el poder i el glamour al Principat durant les darreres
dècades són els Cerqueda, els Reig, elsMora, els Pintat, els Rebés
d’Areny Plandolit, etc.
Dins de la constel·lació de banquers andorrans, potser el rostre més
conegut és el de Maria Reig Moles, una barcelonina nascuda el 1951
hereva d’un important imperi tabaquer (el mític “purito Reig” de les
tardes futbolístico-radiofòniques de fa alguns anys) i també de la Banca
Reig. L’any 2001 va vendre part de les seves accions del banc després
de fusionar-lo amb l’Agrícol, una altra de les entitats referents al
país. Com a resultat va sorgir l’Andbank, que actualment és la segona
entitat després del Crèdit Andorrà. Precisament d’aquest últim també és
accionista Maria Reig, juntament amb la família Pintat, entre d’altres.
En els darrers anys, Maria Reig ha dut a terme una frenètica política de
compres d’actius immobiliaris, no sempre reeixida. Per exemple, l’any
2004 va adquirir el mític edifici Winterthur de Francesc Macià -veí de
la Torre Barcelona on habita el Grup Godó- per 53 milions d’euros amb la
intenció de fer-hi un hotel de la cadena Marriot.
Al final, l’únic que va tirar endavant va ser el tancament del
restaurant La Oca, ubicat als baixos, ja que la crisi immobiliària va
aturar el projecte. Cinc anys més tard el va vendre a un fons d’inversió
per un import probablement inferior als 40 milions. El projecte actual
ja no és un hotel, sinó habitatges de luxe
només a l’abast de les butxaques més poderoses. Tot i que no és
l’objectiu principal d’aquest article, sí que convé fer cinc cèntims de
la naturalesa d’aquest projecte immobiliari –anomenat Francesc Macià 10-
per fer-nos una idea de la seva magnitud. Es tracta d’un edifici que
contemplat zenitalment té l’aparença d’un ull humà, amb una alçada de
nou plantes (incloent-hi un àtic) i quatre nivells subterranis. Les
plantes 2 a la 9 estan destinades a habitatges, un pis per planta,
cadascun dels quals té una superfície d’uns 500 metres quadrats, amb
tres dormitoris amb bany inclòs, més una habitació per al servei. La
immensa sala d’estar dóna a la plaça, mentre que les habitacions ho fan a
la part del darrere, cap a la Torre Barcelona. A la primera planta hi
ha un pis de dimensions més reduïdes que els altres –però no pateixin,
supera amb escreix les dimensions mitjanes-, juntament amb un gimnàs ben
equipat, que inclou fins i tot zona aigües. A la planta baixa hi ha
prevista una zona comercial, mentre que als diversos soterranis s’hi
ubiquen les places de pàrquing, així com un sistema de rentat de cotxes.
Un altra inversió de l’andorrana al mercat immobiliari de Barcelona
va ser la compra de l’antiga seu del Banco Santander a Passeig de
Gràcia, que li ha servit per instal·lar l’hotel Mandarín,
un dels més cars i luxosos de la ciutat. Però l’hotel no només ocupa
aquesta finca, sinó que també part de la finca veïna, antiga central del
Banc de Sabadell, i ara propietat d’Isaak Andic, el màxim accionista de
Mango. Això sí, Andic s’ha reservat els baixos de l’edifici per
col·locar-hi una de les botigues de la seva ensenya.
La relació de Reig amb la ciutat de Barcelona és tan estreta, que fins i tot forma part del lobbi Barcelona Global,
un “think tank” destinat a generar idees per a la projecció de la
ciutat, en el qual també hi trobem com a patrons a Isak Andic (Mango),
Salvador Alemany (Abertis), Lluís Bassat (Ogilvy), Josep Lluís Bonet
(Freixenet), entre molts d’altres.
Tornant al negoci bancari, cal dir que Maria Reig està present al
consell d’administració del Crèdit Andorrà, juntament amb alguns membres
de la família Pintat, que com dèiem, també en són grans accionistes.
Pel que fa a l’Andbank, els principals accionistes són la família
Cerqueda, propietaris de l’antic Banc Agrícol.
El tercer banc per volum és el Morabanc, tradicionalment l’entitat
més solvent del país, malgrat el seu nom, que podria interpretar-se com
auguri d’impagaments. En el seu dia va estar participat pel BBVA
espanyol, però actualment qui remena les cireres és la família Mora.
L’any 2007 es va produir un fet extremadament estrany i encara no prou
ben explicat: els màxims accionistes de Morabanc i d’Andbank havien
arribat a un acord per a la fusió de les dues societats,
i en conseqüència es van posar en marxa tots els procediments per
transformar-se en una única entitat. Quan tota la feina estava feta, els
sistemes informàtics fusionats, i l’accés per part dels empleats a tota
la informació sobre els clients de totes dues entitats, algú va decidir
que la fusió no es duria a terme.
A corre-cuita van fer marxa enrere i tota la feina feta no va servir
per a res. Què devia descobrir algú d’una de les dues entitats sobre
l’altre banc implicat en la fusió?
La Vanguardia, 27/11/2007
la Banca Privada d’Andorra. L’imperi de la família Cierco va ser iniciat
del no res pel pare dels actuals gestors, Higini Cierco García, que va
començar venent radio-cassets als turistes, per després aconseguir
diverses llicències comercials i acabant fent-se distribuïdor en
exclusiva de la tabaquera nord-americana Philip Morris. L’adquisició del
banc va ser la cirereta de la seva carrera com a home fet a sí mateix,
un negoci estratègic que no només li permetia entrar a l’olimp del
capitalisme pirinenc, sinó que a més oferia grans avantatges
addicionals, com ara tenir tota la informació sobre els negocis que es
movien al país i la possibilitat de tancar l’aixeta del crèdit a qui
estigués invertint en algun projecte apetitós.
En el consell d’administració de la BPA trobem els següents noms:
- Higini Cierco Noguer, com a president
- Ramon Cierco Noguer, com a vicepresident
- Joan Pau Miquel Prats, com a conseller delegat
- Frederic Borràs Pàmies, com a conseller independent
- Ricard Climent Meca, de qui parlarem més endavant
- Bonaventura Riberaygua Sasplugues, com a representant dels accionistes minoritaris, els grans perdedors en aquesta crisi, i
- Rosa Castellón Sánchez, com a secretària no consellera i procedent de l’administració pública andorrana
-oO Final de la primera part Oo-
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
#30 – Adenda: los invisibles
Defender una visión distinta al pensamiento oficial suele ser una
postura incómoda en cualquier lugar, pero en este país llamado España
resulta especialmente agotador. Y si además esa defensa se desarrolla en
un entorno hostil, la misión se torna en casi suicida. En el panorama
del proceso catalán existen diversos bloques que monopolizan la
atención: catalanes que quieren la independencia, catalanes que no la
quieren y ciudadanos españoles de fuera de Cataluña que se oponen no
sólo a la independencia, sino que también a cualquier tipo de debate.
Pero siempre hay matices y este caso no iba a ser una excepción: algunos
ciudadanos de otras comunidades autónomas, que pueden tener vínculos
afectivos o no con Cataluña, ven razonable que los catalanes decidan su
futuro. El denominador común de todos ellos no es necesariamente su amor
por esta parcela triangular del nordeste peninsular, sino que son
esencialmente y profundamente demócratas. Son invisibles, porque su voz
queda ahogada por el ruido blanco que les rodea, de forma que pueden
gritar hasta quedarse afónicos, pero nunca tendrán reflejo en los medios
de ámbito de estatal y, para mayor desgracia, en Cataluña nadie sabrá
que existen.
Su entorno es, efectivamente, hostil. Deberían estar arropados por la
izquierda política y por la intelectualidad, pero lamentablemente la
izquierda española, la misma que reniega de fronteras y que pide la
autodeterminación para el Sáhara, calla ante el caso catalán; y cuando
no calla es para negar rotundamente el derecho de los catalanes a
decidir sobre su futuro. Por poner un ejemplo, los líderes de Podemos,
plataforma que se ha otorgado a sí misma la etiqueta de “regeneradores
de la democracia” dicen que la independencia sería un disparate. Los
intelectuales, los que salen a la calle a reclamar derechos para países
remotos, se esconden debajo de las piedras, demostrando aquello que
muchos niegan: que en España no se puede opinar libremente.
Por todo eso, aún tiene más valor el trabajo de unos pocos, auténticos outliers como Ramón Cotarelo o Suso de Toro,
que se atreven a hablar sin censuras del proceso catalán, aunque eso
les cueste quedar marginados de los grandes medios. Y detrás de ellos,
algunos ciudadanos anónimos, que se juegan la imagen y el físico por
defender la tesis democrática según la cual los catalanes deberían tener
derecho a votar. Pienso, por ejemplo, en aquellos que apoyan, o al
menos comprenden, “el procés” desde Valencia, un territorio donde la
lengua propia, la de sus antepasados, está en retroceso después de
décadas de acoso. Si allí defender lo autóctono está mal visto y es un
riesgo para la integridad física, ¿qué tipo de aventura ha de suponer la
defensa de los derechos de los vecinos del norte?
Sólo me resta decir una cosa: muchas gracias a los invisibles que
anteponen la defensa de la democracia a sus propios intereses
personales.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
postura incómoda en cualquier lugar, pero en este país llamado España
resulta especialmente agotador. Y si además esa defensa se desarrolla en
un entorno hostil, la misión se torna en casi suicida. En el panorama
del proceso catalán existen diversos bloques que monopolizan la
atención: catalanes que quieren la independencia, catalanes que no la
quieren y ciudadanos españoles de fuera de Cataluña que se oponen no
sólo a la independencia, sino que también a cualquier tipo de debate.
Pero siempre hay matices y este caso no iba a ser una excepción: algunos
ciudadanos de otras comunidades autónomas, que pueden tener vínculos
afectivos o no con Cataluña, ven razonable que los catalanes decidan su
futuro. El denominador común de todos ellos no es necesariamente su amor
por esta parcela triangular del nordeste peninsular, sino que son
esencialmente y profundamente demócratas. Son invisibles, porque su voz
queda ahogada por el ruido blanco que les rodea, de forma que pueden
gritar hasta quedarse afónicos, pero nunca tendrán reflejo en los medios
de ámbito de estatal y, para mayor desgracia, en Cataluña nadie sabrá
que existen.
Su entorno es, efectivamente, hostil. Deberían estar arropados por la
izquierda política y por la intelectualidad, pero lamentablemente la
izquierda española, la misma que reniega de fronteras y que pide la
autodeterminación para el Sáhara, calla ante el caso catalán; y cuando
no calla es para negar rotundamente el derecho de los catalanes a
decidir sobre su futuro. Por poner un ejemplo, los líderes de Podemos,
plataforma que se ha otorgado a sí misma la etiqueta de “regeneradores
de la democracia” dicen que la independencia sería un disparate. Los
intelectuales, los que salen a la calle a reclamar derechos para países
remotos, se esconden debajo de las piedras, demostrando aquello que
muchos niegan: que en España no se puede opinar libremente.
Por todo eso, aún tiene más valor el trabajo de unos pocos, auténticos outliers como Ramón Cotarelo o Suso de Toro,
que se atreven a hablar sin censuras del proceso catalán, aunque eso
les cueste quedar marginados de los grandes medios. Y detrás de ellos,
algunos ciudadanos anónimos, que se juegan la imagen y el físico por
defender la tesis democrática según la cual los catalanes deberían tener
derecho a votar. Pienso, por ejemplo, en aquellos que apoyan, o al
menos comprenden, “el procés” desde Valencia, un territorio donde la
lengua propia, la de sus antepasados, está en retroceso después de
décadas de acoso. Si allí defender lo autóctono está mal visto y es un
riesgo para la integridad física, ¿qué tipo de aventura ha de suponer la
defensa de los derechos de los vecinos del norte?
Sólo me resta decir una cosa: muchas gracias a los invisibles que
anteponen la defensa de la democracia a sus propios intereses
personales.
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
#29 – Amigo español
Hace tiempo que te oigo murmurar cada vez que se habla del
“proceso” catalán. A menudo tus murmullos se transforman en gruñidos,
que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está
ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que
logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un
mensaje embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos,
informaciones falsas y alguna ley vigente. Para poder debatir contigo,
el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es
una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no
quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que basas
tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los
sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible,
porque es España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un
siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo
visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo
que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es
la mayoría silenciosa, a la que atribuyes tu mismo pensamiento sin ni
siquiera sonrojarte.
Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un
corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos
nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima
División Azul ayudó; nazis eran los que detuvieron a nuestro presidente
Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi
no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se
fotografían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en
algunos campos de fútbol españoles; o la de algunos partidos políticos
(legales) que defienden la sagrada unidad de España.
Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en
Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la
magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el
castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la lengua de Castilla como
lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una
fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano
como lengua única, porque, entre otras cosas, todos los
catalanoparlantes son también castellanoparlantes. La única fractura
social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del
planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con
los ricos y los pobres con los pobres.
Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el
independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia
porque “son cuatro gatos”; ahora que parece ser preponderante, resulta
que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión
pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías aplicar a
cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por
absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está
manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir
de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por
la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de
medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última
hipótesis.
Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses
que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma
apropiado para la enseñanza es el castellano. En ese caso tienes un
problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que impone una
doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza
cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que
emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al
tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras,
lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece
un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su
entorno, según este informe elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y televisión.
También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema,
porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá cree barreras, pero
sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que
nunca) Cataluña es el territorio de la península más internacionalizado y
que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen encontrar en la
lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra.
¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal
es lo otro, el hablar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a
los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de
Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está
por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un
inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni
marcianos) hayan emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener
dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y
cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se
va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas.
Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están
concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres
del planeta. Por cierto, resulta que presumir de los millones de
castellanoparlantes en América es “hermanamiento”, pero decir que los
catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”.
Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay
sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que
además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales
abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras.
Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pequeños
–gracias al catalán- lo que les facilita el aprendizaje de otros
idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza
de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos.
Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos
escasos y a las prioridades, asegurando que en Cataluña se malgastan
recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las
cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embajadas” y todo eso. Si
no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus
afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el
gobierno catalán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo
harás, entre otras cosas, porque quedaría patente que ese argumento
también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas
“embajadas” y que en realidad son oficinas de representación –porque,
mal que me pese, Cataluña aún no es un estado- asciende a 2,2 millones de euros al año (presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos del sistema diplomático español, donde, por poner un ejemplo, la simple reforma de la embajada de Marruecos
nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las
oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que,
por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este
tipo de gastos.
Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”,
parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma
sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por
el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energética que pretendía
evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les
cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al
Tribunal Constitucional por el Gobierno de Madrid; incluso las
competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las
torturas han sido recortadas también por el Tribunal Constitucional.
Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo catalán
y no “cosas que importan a la gente”.
Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu
himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”: como diría un
informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En
consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, alejada del
sentido común y una muestra de “paletismo”.
Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
“proceso” catalán. A menudo tus murmullos se transforman en gruñidos,
que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está
ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que
logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un
mensaje embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos,
informaciones falsas y alguna ley vigente. Para poder debatir contigo,
el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es
una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no
quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que basas
tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los
sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible,
porque es España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un
siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo
visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo
que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es
la mayoría silenciosa, a la que atribuyes tu mismo pensamiento sin ni
siquiera sonrojarte.
Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un
corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos
nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima
División Azul ayudó; nazis eran los que detuvieron a nuestro presidente
Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi
no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se
fotografían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en
algunos campos de fútbol españoles; o la de algunos partidos políticos
(legales) que defienden la sagrada unidad de España.
Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en
Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la
magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el
castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la lengua de Castilla como
lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una
fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano
como lengua única, porque, entre otras cosas, todos los
catalanoparlantes son también castellanoparlantes. La única fractura
social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del
planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con
los ricos y los pobres con los pobres.
Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el
independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia
porque “son cuatro gatos”; ahora que parece ser preponderante, resulta
que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión
pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías aplicar a
cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por
absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está
manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir
de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por
la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de
medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última
hipótesis.
Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses
que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma
apropiado para la enseñanza es el castellano. En ese caso tienes un
problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que impone una
doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza
cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que
emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al
tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras,
lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece
un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su
entorno, según este informe elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y televisión.
También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema,
porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá cree barreras, pero
sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que
nunca) Cataluña es el territorio de la península más internacionalizado y
que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen encontrar en la
lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra.
¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal
es lo otro, el hablar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a
los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de
Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está
por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un
inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni
marcianos) hayan emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener
dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y
cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se
va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas.
Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están
concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres
del planeta. Por cierto, resulta que presumir de los millones de
castellanoparlantes en América es “hermanamiento”, pero decir que los
catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”.
Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay
sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que
además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales
abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras.
Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pequeños
–gracias al catalán- lo que les facilita el aprendizaje de otros
idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza
de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos.
Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos
escasos y a las prioridades, asegurando que en Cataluña se malgastan
recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las
cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embajadas” y todo eso. Si
no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus
afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el
gobierno catalán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo
harás, entre otras cosas, porque quedaría patente que ese argumento
también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas
“embajadas” y que en realidad son oficinas de representación –porque,
mal que me pese, Cataluña aún no es un estado- asciende a 2,2 millones de euros al año (presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos del sistema diplomático español, donde, por poner un ejemplo, la simple reforma de la embajada de Marruecos
nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las
oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que,
por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este
tipo de gastos.
Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”,
parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma
sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por
el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energética que pretendía
evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les
cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al
Tribunal Constitucional por el Gobierno de Madrid; incluso las
competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las
torturas han sido recortadas también por el Tribunal Constitucional.
Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo catalán
y no “cosas que importan a la gente”.
Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu
himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”: como diría un
informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En
consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, alejada del
sentido común y una muestra de “paletismo”.
Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo.
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
#28 – 1.P4D, C3AR; 2. P4AD, P3R; 3. P3CR
Amb una precisió de rellotger suís, a la que ja comencem a estar
habituats, el president Mas va fer el passat 25 de novembre una ferma
exposició del seu full de ruta per al futur immediat. Va ser just dos
anys després, ni un dia més ni un dia menys, de que les aspiracions
independentistes passessin de la fase popular a la fase parlamentària
mitjançant les eleccions autonòmiques de 2012. Sent fidel al seu gust
pel simbolisme, que tant envolta les seves intervencions públiques, va
triar com a escenari un edifici de planta triangular, com és l’auditori
del Fòrum. Per cert, el concepte de legislatura curta que va proposar ja
l’havíem comentat anteriorment com a possible solució.
Ara fa poc més de dos anys vam iniciar una sèrie de textos on
analitzàvem la situació política de Catalunya des d’un punt de vista
alternatiu. En el primer d’ells dèiem el següent:
“(…) en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de
desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del
poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema
d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que
la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró
sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments
de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes
posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el
govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven
desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot
impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç
continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot
entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió
preestablert.”
Convindrem fàcilment que en aquests dos anys i escaig que han passat
des de la publicació del text aquí referit la realitat no ha fet més que
confirmar el que hi apuntàvem. Posteriorment, vam mostrar com tot el procés estava envoltat d’una gran parafernàlia simbòlica.
Dates, llocs, esdeveniments… tot semblava formar part d’un missatge
destinat als iniciats que s’anava revelant en petits bocins. En aquest
aspecte, el procés també manté el guió previst, atès que sense anar més
lluny, aquella gran gesticulació de cara a l’aparador que va ser la
signatura del decret del 9N, es va dissenyar tenint en compte el que
número de decret fos el 129, coincidint amb el número d’ordre que ocupa
Artur Mas com a president de la Generalitat.
En aquests moments ens trobem en una de les fases de depressió del
procés, la tercera, després que la resposta d’Oriol Junqueras a Mas
mitjançant la conferència de l’1 de desembre passat no satisfés les
expectatives de molts d’independentistes. Sembla mentida que aquestes
alçades la gent no hagi descobert encara que el procés… què dic el
procés! La vida!… doncs que la vida no és pas una línia recta i que hi
ha revolts pronunciats que cal visitar per arribar a la destinació
fixada. El primer moment de depressió es va produir amb motiu de les
eleccions autonòmiques de 2012, i va provocar que se sentís per primer
cop allò d’ “el procés és mort!”. Aquí vam fer un escrit reflexionant sobre els resultats electorals
amb la intenció de que els lectors els veiessin com el que eren: uns
grans resultats que permetien seguir amb ímpetu el camí de la
independència. El segon moment depressiu és relativament recent i es
correspon a la presentació per part del president Mas de la consulta
alternativa, altrament dita “procés participatiu”. Un cop més, els
malastrucs van posar el crit en el cel i amenaçaven amb no participar
sota cap concepte en aquella “xocolatada” (sic). El mateix matí de la
consulta ja es va veure que allò no en tenia res de succedani i que, ans
al contrari, estava essent un pas fonamental cap a la meta desitjada.
Ara sembla que tornem a estar al pou de la depressió perquè potser
els independentistes es pensaven que dilluns passat sortiria Junqueras a
l’escenari per dir sí a tot a Mas, cosa que òbviament no va succeir:
per arribar a un acord és precís que primer estiguin clares les postures
inicials de cadascú. No tinc cap mena de dubte que els dos líders es
posaran d’acord i que serà ben aviat, encara que sigui aplicant una
d’aquestes solucions estrambòtiques tan sovintejades en aquests país,
consistents en triar un camí intermedi, una barreja de les diferents
opcions en joc. Així, no seria gens descartable que en aquest cas ens
trobéssim dues llistes principals sense vinculacions amb els partits,
una encapçalada per Mas, posem per cas la “llista groga”, i una de
liderada per Junqueras, que seria la “llista vermella”. Tot i que
aquestes llistes només parlarien d’independència, tothom sabria
implícitament quin perfil polític i social tindria cadascuna. En aquest
país mediterrani ens agraden molt els colors i a si a més serveixen per
allò del “tu ja m’entens”, encara més.
El fet molt probable de que al primer trimestre de l’any vinent
tinguem eleccions autonòmiques amb valor de referèndum, o un referèndum
amb aspecte d’eleccions, em fa suposar que entre el 23 d’abril i l’1 de
maig viurem el nus del relat, o segons es miri, l’inici del desenllaç.
Aquestes dates tenen un fort component simbòlic que no es fa evident a
primera vista. Per seguir amb el simbolisme, tan present en aquest
recorregut, podem afirmar que, si es compleixen les previsions de que en
acabat les eleccions hi haurà una legislatura curta, la desconnexió
formal d’Espanya arribaria durant el 2016, precisament el tres-cents
aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta.
Amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps, ara resulta més
senzill comprendre el perquè d’aquella escenificació de la signatura del
famós decret 129: calia mostrar al món que havíem posat totes les peces
necessàries per votar i que, per tant, si no ho fèiem no era per manca
de compromís. Tal com s’esperava, de manera immediata va arribar el veto
de l’Estat Espanyol a aquella votació. La resposta va ser magistral:
una segona votació que, d’entrada, va tenir la virtut de descol·locar a
l’enemic, que va reaccionar tard i amb dubtes. El resultat no podia ser
més òptim, atès que es va aconseguir un doble èxit que inicialment
semblava irrealitzable, com era anar a votar (el nou 9N) i al mateix
temps, que no ens deixessin votar (l’inicial 9N). La quadratura del
cercle.
De les successives etapes que anem cremant en aquest periple, ara hem
aconseguit entrar en la internacional, és a dir, en el moment en que el
procés ja ha esquitxat de forma irreversible als països que remenen les
cireres, que a través del seus mitjans de comunicació han començat a
opinar amb fermesa sobre què cal fer. El proper pas consisteix en tensar
els nervis dels mercats financers, un aspecte fonamental per imprimir
velocitat al procés i evitar que s’estanqui durant massa temps.
La internacionalització és evident llegint tot el que han publicat darrerament mitjans com la BBC, The Economist, The Independent, Jerusalem Post, Bloomberg (5 de novembre i 10 de novembre), Clarín, The Guardian, La Presse (Quebec), Le Soir (Bèlgica), per posar només uns pocs exemples.
L’aspecte dels mercats financers és transcendent, atès que serà
l’espasa de Damocles que tindrà l’Estat Espanyol per seure a negociar.
La possibilitat d’un trencament entre Espanya i Catalunya sense
negociació, que significaria que Catalunya no assumeix cap porció del
deute espanyol dispararia la prima de risc del títols espanyols i el
pànic a un default provocaria un terrabastall als mercats. Els creditors
seran els primers en “demanar” als espanyols que se seguin a negociar.
El que també és cert, és que per a qualsevol govern espanyol
suposaria un trauma haver de negociar la sortida de Catalunya, de manera
que l’única possibilitat que s’albira de que això passi és que tots els
partits polítics, o si més no els dos “grans”, siguin els responsables
d’aquesta negociació. L’esfondrament gradual del Partit Popular víctima
de la corrupció, juntament amb l’aparició de Podemos, pot facilitar un
govern de coalició que es trobi en condicions de seure a negociar sense
patir per futures hipoteques electorals. El poc que es manté dempeus del
partit en el govern s’anirà deteriorant en els propers temps degut a
tot el que anirà sortint, inclòs el cas “Pequeño Nicolás”, que promet
oferir-nos tardes de glòria.
Un cop s’hagi produït l’escissió entre Espanya i Catalunya podria
esdevenir “la revolució ajornada” dels espanyols, aquella revolta
popular que encara no ha fet acte de presència malgrat l’estat penós de
la seva economia i l’empitjorament de les condicions de vida. Que els
ciutadans espanyols vegin amb els seus propis ulls que es produeix un
fet que els havien assegurat que “no ocurrirá jamás” pot ser el trigger de l’explosió social.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
habituats, el president Mas va fer el passat 25 de novembre una ferma
exposició del seu full de ruta per al futur immediat. Va ser just dos
anys després, ni un dia més ni un dia menys, de que les aspiracions
independentistes passessin de la fase popular a la fase parlamentària
mitjançant les eleccions autonòmiques de 2012. Sent fidel al seu gust
pel simbolisme, que tant envolta les seves intervencions públiques, va
triar com a escenari un edifici de planta triangular, com és l’auditori
del Fòrum. Per cert, el concepte de legislatura curta que va proposar ja
l’havíem comentat anteriorment com a possible solució.
Ara fa poc més de dos anys vam iniciar una sèrie de textos on
analitzàvem la situació política de Catalunya des d’un punt de vista
alternatiu. En el primer d’ells dèiem el següent:
“(…) en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de
desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del
poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema
d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que
la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró
sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments
de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes
posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el
govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven
desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot
impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç
continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot
entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió
preestablert.”
Convindrem fàcilment que en aquests dos anys i escaig que han passat
des de la publicació del text aquí referit la realitat no ha fet més que
confirmar el que hi apuntàvem. Posteriorment, vam mostrar com tot el procés estava envoltat d’una gran parafernàlia simbòlica.
Dates, llocs, esdeveniments… tot semblava formar part d’un missatge
destinat als iniciats que s’anava revelant en petits bocins. En aquest
aspecte, el procés també manté el guió previst, atès que sense anar més
lluny, aquella gran gesticulació de cara a l’aparador que va ser la
signatura del decret del 9N, es va dissenyar tenint en compte el que
número de decret fos el 129, coincidint amb el número d’ordre que ocupa
Artur Mas com a president de la Generalitat.
En aquests moments ens trobem en una de les fases de depressió del
procés, la tercera, després que la resposta d’Oriol Junqueras a Mas
mitjançant la conferència de l’1 de desembre passat no satisfés les
expectatives de molts d’independentistes. Sembla mentida que aquestes
alçades la gent no hagi descobert encara que el procés… què dic el
procés! La vida!… doncs que la vida no és pas una línia recta i que hi
ha revolts pronunciats que cal visitar per arribar a la destinació
fixada. El primer moment de depressió es va produir amb motiu de les
eleccions autonòmiques de 2012, i va provocar que se sentís per primer
cop allò d’ “el procés és mort!”. Aquí vam fer un escrit reflexionant sobre els resultats electorals
amb la intenció de que els lectors els veiessin com el que eren: uns
grans resultats que permetien seguir amb ímpetu el camí de la
independència. El segon moment depressiu és relativament recent i es
correspon a la presentació per part del president Mas de la consulta
alternativa, altrament dita “procés participatiu”. Un cop més, els
malastrucs van posar el crit en el cel i amenaçaven amb no participar
sota cap concepte en aquella “xocolatada” (sic). El mateix matí de la
consulta ja es va veure que allò no en tenia res de succedani i que, ans
al contrari, estava essent un pas fonamental cap a la meta desitjada.
Ara sembla que tornem a estar al pou de la depressió perquè potser
els independentistes es pensaven que dilluns passat sortiria Junqueras a
l’escenari per dir sí a tot a Mas, cosa que òbviament no va succeir:
per arribar a un acord és precís que primer estiguin clares les postures
inicials de cadascú. No tinc cap mena de dubte que els dos líders es
posaran d’acord i que serà ben aviat, encara que sigui aplicant una
d’aquestes solucions estrambòtiques tan sovintejades en aquests país,
consistents en triar un camí intermedi, una barreja de les diferents
opcions en joc. Així, no seria gens descartable que en aquest cas ens
trobéssim dues llistes principals sense vinculacions amb els partits,
una encapçalada per Mas, posem per cas la “llista groga”, i una de
liderada per Junqueras, que seria la “llista vermella”. Tot i que
aquestes llistes només parlarien d’independència, tothom sabria
implícitament quin perfil polític i social tindria cadascuna. En aquest
país mediterrani ens agraden molt els colors i a si a més serveixen per
allò del “tu ja m’entens”, encara més.
El fet molt probable de que al primer trimestre de l’any vinent
tinguem eleccions autonòmiques amb valor de referèndum, o un referèndum
amb aspecte d’eleccions, em fa suposar que entre el 23 d’abril i l’1 de
maig viurem el nus del relat, o segons es miri, l’inici del desenllaç.
Aquestes dates tenen un fort component simbòlic que no es fa evident a
primera vista. Per seguir amb el simbolisme, tan present en aquest
recorregut, podem afirmar que, si es compleixen les previsions de que en
acabat les eleccions hi haurà una legislatura curta, la desconnexió
formal d’Espanya arribaria durant el 2016, precisament el tres-cents
aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta.
Amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps, ara resulta més
senzill comprendre el perquè d’aquella escenificació de la signatura del
famós decret 129: calia mostrar al món que havíem posat totes les peces
necessàries per votar i que, per tant, si no ho fèiem no era per manca
de compromís. Tal com s’esperava, de manera immediata va arribar el veto
de l’Estat Espanyol a aquella votació. La resposta va ser magistral:
una segona votació que, d’entrada, va tenir la virtut de descol·locar a
l’enemic, que va reaccionar tard i amb dubtes. El resultat no podia ser
més òptim, atès que es va aconseguir un doble èxit que inicialment
semblava irrealitzable, com era anar a votar (el nou 9N) i al mateix
temps, que no ens deixessin votar (l’inicial 9N). La quadratura del
cercle.
De les successives etapes que anem cremant en aquest periple, ara hem
aconseguit entrar en la internacional, és a dir, en el moment en que el
procés ja ha esquitxat de forma irreversible als països que remenen les
cireres, que a través del seus mitjans de comunicació han començat a
opinar amb fermesa sobre què cal fer. El proper pas consisteix en tensar
els nervis dels mercats financers, un aspecte fonamental per imprimir
velocitat al procés i evitar que s’estanqui durant massa temps.
La internacionalització és evident llegint tot el que han publicat darrerament mitjans com la BBC, The Economist, The Independent, Jerusalem Post, Bloomberg (5 de novembre i 10 de novembre), Clarín, The Guardian, La Presse (Quebec), Le Soir (Bèlgica), per posar només uns pocs exemples.
L’aspecte dels mercats financers és transcendent, atès que serà
l’espasa de Damocles que tindrà l’Estat Espanyol per seure a negociar.
La possibilitat d’un trencament entre Espanya i Catalunya sense
negociació, que significaria que Catalunya no assumeix cap porció del
deute espanyol dispararia la prima de risc del títols espanyols i el
pànic a un default provocaria un terrabastall als mercats. Els creditors
seran els primers en “demanar” als espanyols que se seguin a negociar.
El que també és cert, és que per a qualsevol govern espanyol
suposaria un trauma haver de negociar la sortida de Catalunya, de manera
que l’única possibilitat que s’albira de que això passi és que tots els
partits polítics, o si més no els dos “grans”, siguin els responsables
d’aquesta negociació. L’esfondrament gradual del Partit Popular víctima
de la corrupció, juntament amb l’aparició de Podemos, pot facilitar un
govern de coalició que es trobi en condicions de seure a negociar sense
patir per futures hipoteques electorals. El poc que es manté dempeus del
partit en el govern s’anirà deteriorant en els propers temps degut a
tot el que anirà sortint, inclòs el cas “Pequeño Nicolás”, que promet
oferir-nos tardes de glòria.
Un cop s’hagi produït l’escissió entre Espanya i Catalunya podria
esdevenir “la revolució ajornada” dels espanyols, aquella revolta
popular que encara no ha fet acte de presència malgrat l’estat penós de
la seva economia i l’empitjorament de les condicions de vida. Que els
ciutadans espanyols vegin amb els seus propis ulls que es produeix un
fet que els havien assegurat que “no ocurrirá jamás” pot ser el trigger de l’explosió social.
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
#27 – Joc de miralls (un article breu)
Els seguidors del Barça tenen motius per estar amoïnats: fa temps
que l’equip no juga bé i les victòries, quan arriben, són sempre molt
suades i gents lluents. Això podria considerar-se dins de la normalitat
d’un club de futbol, però el problema és que els culers s’havien
acostumat a l’èxit i al reconeixement internacional després de gairebé
una dècada de triomfs i espectacle en abundància. La marxa de jugadors
carismàtics –en algun casos de manera molt controvertida- contrasta amb
arribades de peces que no acaben de satisfer les expectatives d’uns
aficionats acostumats al caviar futbolístic. Un seguit d’avatars
inusuals, com la mort d’algun protagonista principal i els diversos
conflictes en que s’ha vist immersa la junta directiva de l’entitat, han
contribuït a engrandir el desencís. Paral•lelament, l’activisme
polític, ensopit durant anys, ha despertat de la letargia, com si algú
li hagués encès la metxa de la consciència social i nacional a una
societat que no acabava d’arribar a conformar una massa crítica per
fer-se sentir. Observant en perspectiva, sembla talment com si l’afició
s’hagués desplaçat del futbol a la militància política. És ben bé una
conjunció còsmica això de que el país entri en efervescència al mateix
temps que els ciutadans se senten desmotivats pel futbol i busquen nous
àmbits d’expressió. La junta directiva del club ha col·laborat
involuntàriament a l’allunyament dels aficionats amb algunes decisions
del tot punt estrambòtiques.
Mirant enrere, ja fa cinc anys de l’últim èxit del que han gaudit els
culers, la lliga del 1929, que fins ara ha posat punt i final a una
època daurada iniciada el 1919. Aquesta dècada dels anys trenta que
estem vivint no sembla gens propícia als blaugranes: ni un sol títol de
Lliga ni de Campionat d’Espanya, i força ferides que costarà molt de
guarir. En l’àmbit esportiu, el punt més baix de l’equip va ser, sens
dubte, el 8 de febrer del 1931, quan els barcelonistes van sortir
golejats per 12 a 1 de San Mamés. Des del punt de vista social, no podem
oblidar la defunció de Joan Gamper el 1930, i més tard l’acomiadament,
al desembre del 1932, dels mites Samitier i Piera per desavinences amb
la junta directiva. Aquestes baixes van suposar la confirmació que
aquell equip mític dels anys vint se’ns moria. Alcántara i Planas havien
plegat al 1927, Torralba i Sancho al 1928, Plattkó al 1930, Sagibarba
al 1932 i Walter al 1933. A la mateixa velocitat que l’equip es desfeia,
Les Corts es buidava. Qui sap si la deserció del futbol ha sigut clau
perquè la gent envaís els carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931 o,
més recentment, perquè una veritable gernació omplís la Plaça Sant Jaume
aquest darrer 6 d’octubre, quan el President Companys va proclamar
l’Estat Català.
Barcelona, 11 de l’11 de 1934.
Tot i que no ho vaig fer, podria haver escrit aquestes ratlles de més
a dalt fa just vuitanta anys. La seva vigència sorprèn. De tant en
tant, la història, entre tirabuixó i giragonsa, sembla trepitjar camins
ja transitats. És possible que la passió, com l’energia, es mantingui
constant i simplement es traslladi d’escenari, per acabar esclatant allà
on li és més propici. Si fos així, caldria agrair que la providència
ens hagi enviat als barcelonistes una junta directiva que, per sobre de
tot, està aconseguint trencar els vincles afectius entre el club que
gestiona i els seus aficionats, i empenyent-los, d’aquesta manera, cap a
l’activisme polític. Aquesta hipòtesi podria percebre’s com a
agosarada, però si viatgem a inicis dels vuitanta del segle XX
recordarem com, de forma imprevisible, els equips de futbol del
territori espanyol amb més números per fer naufragar la Transició van
resultar campions de lliga durant quatre temporades consecutives, de
1981 a 1984. Tal vegada aquells èxits es van constituir en la vàlvula
que necessitava l’olla a pressió basca per no esclatar i endur-se la
Transició per davant.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
que l’equip no juga bé i les victòries, quan arriben, són sempre molt
suades i gents lluents. Això podria considerar-se dins de la normalitat
d’un club de futbol, però el problema és que els culers s’havien
acostumat a l’èxit i al reconeixement internacional després de gairebé
una dècada de triomfs i espectacle en abundància. La marxa de jugadors
carismàtics –en algun casos de manera molt controvertida- contrasta amb
arribades de peces que no acaben de satisfer les expectatives d’uns
aficionats acostumats al caviar futbolístic. Un seguit d’avatars
inusuals, com la mort d’algun protagonista principal i els diversos
conflictes en que s’ha vist immersa la junta directiva de l’entitat, han
contribuït a engrandir el desencís. Paral•lelament, l’activisme
polític, ensopit durant anys, ha despertat de la letargia, com si algú
li hagués encès la metxa de la consciència social i nacional a una
societat que no acabava d’arribar a conformar una massa crítica per
fer-se sentir. Observant en perspectiva, sembla talment com si l’afició
s’hagués desplaçat del futbol a la militància política. És ben bé una
conjunció còsmica això de que el país entri en efervescència al mateix
temps que els ciutadans se senten desmotivats pel futbol i busquen nous
àmbits d’expressió. La junta directiva del club ha col·laborat
involuntàriament a l’allunyament dels aficionats amb algunes decisions
del tot punt estrambòtiques.
Mirant enrere, ja fa cinc anys de l’últim èxit del que han gaudit els
culers, la lliga del 1929, que fins ara ha posat punt i final a una
època daurada iniciada el 1919. Aquesta dècada dels anys trenta que
estem vivint no sembla gens propícia als blaugranes: ni un sol títol de
Lliga ni de Campionat d’Espanya, i força ferides que costarà molt de
guarir. En l’àmbit esportiu, el punt més baix de l’equip va ser, sens
dubte, el 8 de febrer del 1931, quan els barcelonistes van sortir
golejats per 12 a 1 de San Mamés. Des del punt de vista social, no podem
oblidar la defunció de Joan Gamper el 1930, i més tard l’acomiadament,
al desembre del 1932, dels mites Samitier i Piera per desavinences amb
la junta directiva. Aquestes baixes van suposar la confirmació que
aquell equip mític dels anys vint se’ns moria. Alcántara i Planas havien
plegat al 1927, Torralba i Sancho al 1928, Plattkó al 1930, Sagibarba
al 1932 i Walter al 1933. A la mateixa velocitat que l’equip es desfeia,
Les Corts es buidava. Qui sap si la deserció del futbol ha sigut clau
perquè la gent envaís els carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931 o,
més recentment, perquè una veritable gernació omplís la Plaça Sant Jaume
aquest darrer 6 d’octubre, quan el President Companys va proclamar
l’Estat Català.
Barcelona, 11 de l’11 de 1934.
Tot i que no ho vaig fer, podria haver escrit aquestes ratlles de més
a dalt fa just vuitanta anys. La seva vigència sorprèn. De tant en
tant, la història, entre tirabuixó i giragonsa, sembla trepitjar camins
ja transitats. És possible que la passió, com l’energia, es mantingui
constant i simplement es traslladi d’escenari, per acabar esclatant allà
on li és més propici. Si fos així, caldria agrair que la providència
ens hagi enviat als barcelonistes una junta directiva que, per sobre de
tot, està aconseguint trencar els vincles afectius entre el club que
gestiona i els seus aficionats, i empenyent-los, d’aquesta manera, cap a
l’activisme polític. Aquesta hipòtesi podria percebre’s com a
agosarada, però si viatgem a inicis dels vuitanta del segle XX
recordarem com, de forma imprevisible, els equips de futbol del
territori espanyol amb més números per fer naufragar la Transició van
resultar campions de lliga durant quatre temporades consecutives, de
1981 a 1984. Tal vegada aquells èxits es van constituir en la vàlvula
que necessitava l’olla a pressió basca per no esclatar i endur-se la
Transició per davant.
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
#26 – Tot és mentida (segona part)
Just dos mesos després del cop d’Estat del 23-F, els espanyols
van tornar a passar unes hores amb l’ai al cor. Tot va començar el matí
del dissabte 23 de maig de 1981, quan un grup d’encaputxats va entrar a
trets a l’oficina principal del Banco Central de Barcelona, a la
confluència de la Rambla amb la Plaça Catalunya. El que va començar com
un atracament a un banc, aviat es convertiria en quelcom força més complex,
atès els diversos indicis de que els assaltants tenien algun vincle amb
el cop d’estat de dos mesos abans. Un comunicat dipositat en una cabina
telefònica i les converses dels mateixos assaltants amb les autoritats
policials indicaven que el motiu aparent de l’atracament era la petició
de posar en llibertat a alguns dels guàrdia civils detinguts pel 23-F. El malson acabaria diumenge a la nit, després de 37 hores d’angoixa
i en part com a conseqüència de la mort d’un dels assaltants víctima
d’un tret dels GEOs, que ja havien aconseguit penetrar a l’edifici. Tot i
que el mateix diumenge ja se sabia la identitat dels autors de
l’assalt, durant uns quans dies es va continuar donant per bona la
hipòtesi de que es tractava d’una operació vinculada a l’extrema dreta i
que la finalitat del tot obscura.
El líder del grup assaltant, el delinqüent habitual José Juan
Martínez Gómez, àlies “el rubio”, va insistir un cop i un altre en que
aquell assalt va ser una operació d’encàrrec i no pas un simple
atracament a la recerca d’un bon botí. Segons ell, la planificació va
correspondre a elements dels serveis secrets espanyols i de la
ultradreta –molt activa en aquells anys- que maldaven per treure un
misteriós maletí de les caixes de seguretat del banc. Explica Martínez
que un dels membres del CESID que es va reunir amb ell va ser ni més ni
menys que Emilio Alonso Manglano, militar i número dos dels serveis
secrets en aquell moment. Pel mig d’aquesta trama també hi apareixia un
empresari català anomenat Miquel Vilagran Molina que feia el paper de
finançador de l’operació. El comportament estrany i impropi dels
atracadors durant els fets sembla donar versemblança a aquesta tesi, que
d’altra banda, va ser l’oficial durant l’atracament i en les dates
posteriors. No seria fins al cap d’uns dies que es giraria la truita i
la versió oficial passaria a ser que “una banda de xoriços” havia
intentat robar el Banco Central. Un cop consensuada aquesta conclusió,
es va tirar terra sobre l’assumpte i ja ningú més en parlaria fins a
molts anys després. Ningú no va estirar del fil de les revelacions de
José Juan Martínez Gómez ni tampoc de l’aparició d’un túnel al carrer Casanova de Barcelona,
prop de la Diagonal, que segons algun dels detinguts serviria per
atemptar contra el Rei en l’imminent dia de les forces armades, a
celebrar a la ciutat comtal. L’any 2010 TVC i TVE van coproduir un documental
dirigit per Neus Sala titulat “Cop al Banc Central” on s’hi exposen les
diferents hipòtesis que podrien explicar el cas. Tot i no aprofundir en
alguns aspectes crítics, deixen clar que malgrat existir una versió
oficial, els dubtes persisteixen amb més força que mai.
La primavera de 1981 va arribar acompanyada de males notícies: d’ençà
de l’1 de maig d’aquell any, una epidèmia misteriosa va recórrer el
quadrant nord-occidental d’Espanya deixant un rastre sinistre de morts i
malalts crònics. L’afecció va ser anomenada inicialment “neumonía
atípica”, després “síndrome tóxico” i finalment “intoxicación por aceite
de colza desnaturalizado”. Una evolució del nom que, com veurem, no va
ser gens casual. El primer capítol d’aquella història va ser la mort del
nen de Torrejón de Ardoz Jaime Vaquero García, que després de passar
una nit amb febre i tos, acabaria morint a l’ambulància camí de
l’hospital. Els seus sis germans també van emmalaltir d’aquella
patologia tan misteriosa. Cinc dies després les autoritats sanitàries
estaven convençudes de que es tractava d’una infecció provocada una
bactèria, en concret la legionel·la, però alguns metges van començar a
dubtar de les tesis oficials. Va ser en aquest període inicial de
l’epidèmia en que el ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, va
pronunciar la seva sentència tan cèlebre com demencial amb la que
pretenia calmar a la població: “El agente causante es un bichito tan
pequeño que si se cae de esta mesa, se mata”. Durant la fase primerenca
de les investigacions, es va arribar a vincular l’epidèmia amb un
incident força obscur que havia succeït a la base nord-americana de
Torrejón en el qual sembla que hi havia cert armament químic implicat.
Que el primer pacient detectat hagués estat precisament a Torrejón de
Ardoz i que en els moments inicials les autoritats espanyoles rebessin
l’ajut d’experts nord-americans va contribuir a que la sospita
persistís.
Després d’una detinguda observació de l’entorn dels malalts, el
doctor Antonio Muro y Fernández-Cavada va arribar a la conclusió de que
el factor causant havia de formar part dels aliments i que per tant
atacava per la via digestiva. En altres paraules, no podia ser un agent
biològic -com ara la legionel·la- perquè no s’encomanava entre persones
que vivien juntes i tampoc podia ser una radiació, atès que hagués
mostrat una capacitat selectiva inaudita. Poc després, quan es van
realitzar les autòpsies als primers pacients morts, va quedar confirmada
la hipòtesi de la via digestiva. Les autoritats van haver de fer marxa
enrere de mal grat.
Mentrestant, la nova malaltia avançava sense aturador:
el 6 de juny, un mes i cinc dies després de l’inici de l’epidèmia, ja
s’hi comptaven més de 2.500 pacients ingressats als diferents hospitals.
Els símptomes principals eren tos, problemes cutanis, dificultats
respiratòries, dolors musculars i abdominals i insomni perllongat. No
gaire més tard, a mitjan del mes de maig, el doctor Muro i el seu equip,
fruit d’una anàlisi dels hàbits dels malalts, arribaven a la conclusió
de que els productes causants de l’epidèmia havien estat adquirits a
determinats mercats ambulants; ja només calia identificar quin era
l’aliment en qüestió. La solidesa de les indagacions era tal, que el
doctor Muro va ser capaç de predir –amb un encert total- on és
produirien els futurs casos de síndrome tòxica basant-se en el
recorregut dels venedors ambulants. La seva investigació també els va
permetre d’acotar els productes sospitosos a només dos: l’oli venut a
granel o els tomàquets. Les autoritats sanitàries mantenien encara un
immobilisme total quant a la causa, de manera que les opinions
agosarades del doctor Muro els resultaven molt incòmodes. Prova d’això,
és que el 15 de maig van decidir cessar al científic del seu càrrec.
Però les tesis oficialistes eren tan febles que les autoritats
sanitàries espanyoles s’apuntarien poc després –el 10 de juny- a la
pista del doctor Muro, apostant per l’oli com a factor causant de tot plegat.
El metge marginat va seguir les investigacions a títol particular,
circumstància que li va permetre no gaire després descartar l’oli com a
possible origen. N’havia tingut prou amb comprovar que els afectats
havien consumit olis diferents: ni el seus respectius orígens ni els
seus components eren iguals, circumstància que feia impossible que
causessin una mateixa malaltia. Però l’oli no era del tot innocent. Es
va descobrir que els distribuïdors que l’estaven venent sota diferents
marques l’adquirien a uns proveïdors que importaven oli de colza de
França que no era apte per al consum. El negoci era rodó: importaven a
baix preu oli d’usos industrials desnaturalitzat –amb un colorant per
evitar el consum humà- i mitjançant un procediment químic li tornaven
l’aspecte original i el venien com a oli de cuina, beneficiant-se de la
diferència de preu entre un producte i l’altre. L’aparell de l’estat ja
havia trobat el seu boc expiatori i va reblar el clau rebatejant
l’epidèmia com a “Síndrome del aceite tóxico” i “Síndrome del aceite de
colza”, amb el que van aconseguir subtilment que ningú no pogués dubtar
de quin era l’origen de l’epidèmia. Es van posar en marxa campanyes de
bescanvi d’oli desnaturalitzat per oli en condicions, on la gent podia
dur les garrafes comprades a mercats ambulants i les administracions els
donaven a canvi, sense cap cost, oli apte per al consum. Els
responsables de l’estafa i, a ulls de l’Estat també de la intoxicació
massiva, van ser els empresaris Enric Salomó, Ramon Alabart, Jordi Pich,
els germans Bengoechea, els germans Ferrero, Cándido Hernández, i els
germans Baviera. És possible que el nom d’Enric Salomó Vidal desperti
algun record adormit a qui estigui llegint això, atès que l’any 1984 va
protagonitzar molts titulars als diaris per raons completament diferents
a la de l’oli de colza. La seva dona, Maria Teresa Mestre Guitó, va ser
assassinada per Ángel Emilio Mayayo Pérez, un amic íntim dels fills del
matrimoni. El temps que va passar entre la seva desaparició i la
descoberta del seu cadàver esquarterat –catorze dies- va donar lloc un
munt d’especulacions i de pàgines de diari. Com era d’esperar, la
desaparició de la dona es va vincular inicialment amb el cas de l’oli de
colza, però al final va quedar clar que el mòbil no hi tenia res a
veure.
Mentrestant el doctor Muro havia continuat endavant. No només va
negar-se sistemàticament a acceptar la tesi oficial de l’oli, sinó que
va obrir un camí molt prometedor en adonar-se de que els símptomes dels
malalts eren molt semblants als dels intoxicats per organofosforats. A
més, resultava que un cop coneguts qui eren els distribuïdors majoristes
de l’oli es va saber que una bona part de les seves vendes –uns 300.000
quilograms- havia estat venuda a Catalunya, que no va registrar cap cas
de la intoxicació. Això va donar lloc a una de les anècdotes més
curioses del judici que se celebraria l’any 1987, quan es va arribar a
insinuar que els catalans –els residents a Catalunya- tenien una
genètica diferent als castellans que els feia immunes als components
tòxics de l’oli. A aquestes alçades el doctor Muro ja havia estat deixat
de banda pel món mèdic oficial i tant sols comptava amb l’ajuda dos
metges, a més del seu fill, acabat de llicenciar.
La incidència màxima de l’epidèmia es va produir el 30 de maig de
1981 i a partir d’aquell moment va començar a remetre, o sigui, deu dies
abans de que es fes públic que oli era el presumpte causant i un mes
abans de que s’iniciés el bescanvi d’oli per part de les autoritats. Al
juliol de 1982 es van donar els darrers casos de la nova malaltia. El
balanç sinistre en aquest any i escaig d’incidència ascendia a unes
xifres insòlites: 600 morts i més de 25.000 malalts.
L’Estat va ignorar sistemàticament les propostes del doctor Muro que,
per cert, havia aconseguit guarir a alguns dels malalts fent servir
tractaments propis de les intoxicacions per organofosforats. Va anar més
lluny, arribant a identificar la plantació de tomàquets que havia estat
tractada amb pesticides organofosforats, ubicant-la a Roquetas de Mar
(Almería). També va ser capaç de denunciar quin producte en concret
s’havia fet servir: es tractava del Nemacur-10, de la multinacional
Bayer. Quan el cas encara estava pendent de judici, el doctor Muro va
contraure un càncer. Moriria poc després, el 16 d’abril de 1985.
Mai es va aconseguir demostrar de quina manera aquell oli adulterat
podia causar una malaltia tan virulenta. Però el control dels mitjans
per part del poder va aconseguir que tothom vinculés aquella tragèdia a
l’oli manipulat i que qualsevol visió alternativa fos considerada
quelcom propi de “conspiranoics”. El judici contra els industrials de
l’oli es va iniciar l’any 1987 i va acabar el 1989, amb penes d’entre
quatre i vint anys per als acusats. L’any 1992 el Tribunal Suprem va
revisar la sentència i va quadruplicar les penes als principals acusats.
Mentre el cas va estar en mans de l’Audiència Nacional, el fiscal va
ser un jove Eduardo Fungairiño, conegut anys més tard pel seu polèmic
nomenament com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional (per part de
Jesús Cardenal), pel seu paper en el cas del Yak-42 i, en general, per
les seves postures ultraconservadores.
L’octubre de 1982, quan el cas estava encara d’actualitat, es va
produir el canvi de govern a Espanya. L’ensorrament de la UCD deixava
pas al PSOE de Felipe González i per tant el ministeri de Sanitat
passava de Manuel Núñez –que havia substituït Jesús Sancho Rof víctima
dels seus despropòsits- al català Ernest Lluch Martín. Seria aquest
l’encarregat de gestionar l’oblit definitiu d’un assumpte tan escabrós.
Anys més tard, el 2000, moriria assassinat per ETA.
Existeixen alguns llibres que van tractar de forma molt detallada tot
l’assumpte de l’epidèmia i que documenten àmpliament les teories del
doctor Muro. Són “Pacto de silencio”, de l’investigador català Andreas
Faber Kaiser –mort prematurament l’any 1994- i “Detrás de la colza”, del
doctor Vicente Granero Moré –un dels col·laboradors del doctor Muro- i
Miguel Ángel Heredia. També existeix un altre treball crític amb la
versió oficial, es tracta de l’obra “El montaje del síndrome tóxico”,
dels autors alemanys Gudrun Greunke i Jörg Heimbrecht. A banda d’això,
el prestigiós forense Luis Frontela Carreras ha mantingut sempre que les
investigacions de Muro anaven en la bona direcció i que de cap manera
l’oli podia haver causat aquella malaltia.
Que en el seu dia les autoritats ens van mentir sembla bastant clar;
el que encara no sabem és si es va tractar d’un accident o d’una acció
planificada amb algun objectiu obscur, ni tampoc qui en va ser l’autor.
Molts anys després de tots els casos exposats fins ara, ja en èpoques
post-olímpiques i de plena pertinença a Europa, van succeir uns fets
que van colpir fortament l’opinió pública espanyola i, de retruc, van
posar en dubte un model de fer televisió que començava a popularitzar-se
en aquell moment. Tot plegat degut a una descoberta molt macabra un dia de gener de 1993:
tres cossos enterrats prop d’uns ruscs d’uns apicultors. Corresponien a
tres adolescents valencianes que havien desaparegut mesos abans quan
aparentment es dirigien a una festa. De ben segur que el cas d’Alcàsser,
protagonitzat per Miriam, Toñi i Desirée, encara està present a la
memòria de la majoria de lectors d’aquest escrit, degut a la repercussió
mediàtica sense precedents que va tenir. La descoberta dels cossos de
les noies va ser el tret de sortida d’un festival de despropòsits
televisius que es va perllongar durant massa temps i que va començar el
mateix dia de la troballa. Un espectacle indigne, del qual Nieves
Herrero en va ser la pionera.
Fruit de les preceptives autòpsies es va saber que les tres joves
havien estat torturades de forma pertinaç i insòlita abans de ser
assassinades. Amb gran celeritat es va descobrir qui eren els autors
d’un crim tan horrible: Antonio Anglés Martins i Miguel Ricart Tárrega,
dos delinqüents locals de baixa estofa. Tot i el dispositiu policial
sense precedents, el primer d’ells va fugir i mai més se’n va saber res.
Crida molt l’atenció la forma en que es va descobrir que Antonio Anglés
estava implicat, ja que la prova fonamental contra ell va ser un volant
de la Seguretat Social amb les seves dades personals que va aparèixer
fet miques al costat de la fossa on es van trobar els cossos. D’entrada,
sembla molt estrany que un paper perdut es mantingui al lloc dels fets
durant mesos, i molt més que aquest aparegui en petits bocins, com si
els fragments haguessin lliscat d’un en un de la butxaca. Com a mostra
de la mala gestió del cas per part de les autoritats, cal dir que en una
de les autòpsies fetes, la del doctor Luis Frontela Carreras –el mateix
que validava les tesis del doctor Muro sobre la Síndrome Tòxica- hi
apareixien restes genètiques (pèls) de fins a set persones diferents,
però aquesta informació no va ser tinguda en compte. Les irregularitats
al voltant dels cossos i les seves autòpsies van ser múltiples durant
tota la investigació. D’altra banda, tampoc és sobrer contextualitzar el
cas en la València d’aquella època, inundada per les drogues de disseny
i amb un ecosistema singular farcit de grups sinistres, com ara les
sectes satàniques. A qui aquesta darrera afirmació li sembli exagerada,
pot fer un cop d’ull als treballs de Pilar Salarrullana -diputada al
parlament espanyol als anys vuitanta- sobre sectes i grups ocultistes,
que van quedar reflectits a les conclusions de la comissió parlamentària
per a l’estudi de sectes a l’Estat Espanyol. Tampoc no hem de perdre
vista la trama denunciada l’any 2009 a la província veïna Castelló que implicava a personatges molt influents en casos de pederàstia.
El periodista Fernando Rueda, un expert en serveis secrets i gens
sospitós de creure en conspiracions, va revelar ara fa un any una
informació que li va arribar a través de dos agents diferents del CNI.
Tots dos estaven en actiu durant el “Cas Alcàsser”. La història és la
següent: en l’època en que van passar els fets esmentats, el CESID tenia
actiu un gabinet d’escoltes telefòniques que es dedicava a interceptar
aleatòriament trucades fetes des de telèfons mòbils, quan aquesta
tecnologia encara no era ni molt menys a l’abast de tothom. Per tant, no
era infreqüent que les trucades interceptades fossin de personatges
significatius. En aquest context, un dels agents destinats a les
escoltes va detectar una trucada on dos homes parlaven del crim
d’Alcàsser. Un dels interlocutors va ser identificat com a originari de
València i amb bones connexions amb el govern. L’agent, amb la sensació
de que havia ensopegat amb alguna cosa gruixuda, va fer un informe amb
tota la informació disponible i el va entregar al seu superior.
L’informe va escalar més nivells jeràrquics i poc després van arribar
ordres des de dalt: se li va comunicar a l’agent que abandonés
immediatament la investigació. No va fer cas i va optar per seguir
indagant pel seu compte, però aviat seria descobert i expulsat del cos.
Havia trobat una esquerda en un secret guardat amb set claus? O tot és
fruit de la imaginació d’algú?
Després de veure aquesta mitja dotzena llarga de casos, algú pot
continuar pensant que les teories alternatives no tenen cap credibilitat
i que s’estima més un acte de fe amb les versions oficials; també pot
haver-hi algú que, donant per bones les hipòtesis més agosarades, pensi
que es tracta de casos aïllats que no representen gens el panorama de la
realitat que ens envolta. Però vet aquí un fet que potser convencerà
els més escèptics: és quelcom reconegut oficialment que a l’Europa dels
setanta i vuitanta va operar una xarxa coneguda com a Gladio que feia
tot el possible perquè el curs de la història s’adaptés –encara que fos a
cops de martell- als guions que ja tenia escrits. No es tractava d’una
trama menor, sinó que els seus promotors eren ni més ni menys que la CIA
i l’OTAN.
El jutge italià Felice Casson va ser el primer en descórrer el vel
que ocultava Gladio. El descobriment es va produir l’any 1984 quan va
reobrir el cas relatiu a l’atemptat de Peteano (Itàlia), en que
inicialment s’havia culpat a les Brigades Roges, un grup terrorista
d’extrema esquerra. L’any 1990 el primer ministre italià Giulio
Andreotti va reconèixer públicament l’existència d’una organització
anticomunista integrada dins una zona ombrívola de l’OTAN, anomenada
Gladio. Poc després d’aquesta revelació, arribarien les conclusions de
la investigació que havia posat en marxa el Parlament Europeu.
Mitjançant la resolució C324/201, de 22 de novembre de 1990, els
parlamentaris van fer públic el següent:
d’una realitat tan temible com palpable i difícil d’assumir. I el que
més por fa és aquesta sentència que a dalt hem destacat en negreta: “(…) i és possible que encara ho estiguin fent”.
El cas més emblemàtic de Gladio és l’atemptat l’any 1980 a l’estació de tren de Bolonya (85 morts i més de 200 ferits), tot i que se sospita que també podien ser darrere de casos com el segrest i assassinat d’Aldo Moro (1978) i fins i tot, l’anomenada “Matanza de Atocha”
(1977), atemptat comés aparentment per la ultradreta espanyola contra
un despatx d’advocats laboralistes de Madrid. El cas d’Atocha va
aparèixer per sorpresa en un informe dels serveis secrets italians
(CESIS) filtrat a alguns mitjans l’any 1990. En l’informe, datat el 3 de
març de 1987, es deia que l’ultra hispano-italià Carlo Cicuttini,
habitual mà executora de Gladio, havia tingut un paper preponderant en
l’atemptat de Madrid.
En temps més propers, també va aixecar moltes sospites l’atemptat de
l’11-M a Madrid, oficialment fet per cèl·lules gihadistes establertes a
la capital d’Espanya. Les ombres del cas no vénen ni molt menys per les
insinuacions del govern d’Aznar relatives a una possible autoria d’ETA,
hipòtesi demencial es miri com es miri. Els dubtes procedeixen d’algunes
inconsistències sorgides a la investigació, especialment les que
afecten al pis de Leganés on part dels terroristes es van immolar.
L’objectiu del present escrit no és aprofundir sobre aquest cas, però no
vull desaprofitar l’ocasió per mostrar la meva estranyesa per la
reacció del govern durant aquells fets. No crec que fos necessari
enganyar la població com ho van intentar fer i no crec que el ciutadans
s’haguessin revoltat si s’hagués sabut la veritat des de bon
començament. Sempre em va quedar la sensació de que aquell procedir
responia a alguna motivació que hores d’ara se m’escapa. Algú havia
garantit al govern algun desenllaç diferent al que es va produir?
No es tracta de tenir por, que se’n pot tenir, sinó de que comencem a
contemplar la realitat amb uns altres ulls. Sovint les coses no passen
per casualitat, sinó perquè algú hi té interès. Cal ser crític amb les
versions oficials, no deixar-se manipular per la propaganda i cercar la
lògica interna de les coses.
Fins aquí aquest treball que pretenia fer dubtar dels esdeveniments
del passat, però sobretot dels del present i futur. Vist el que hem vist
al llarg d’aquest dos capítols, puc assegurar que sempre triaré la
pastilla vermella, encara que resulti dolorós.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
van tornar a passar unes hores amb l’ai al cor. Tot va començar el matí
del dissabte 23 de maig de 1981, quan un grup d’encaputxats va entrar a
trets a l’oficina principal del Banco Central de Barcelona, a la
confluència de la Rambla amb la Plaça Catalunya. El que va començar com
un atracament a un banc, aviat es convertiria en quelcom força més complex,
atès els diversos indicis de que els assaltants tenien algun vincle amb
el cop d’estat de dos mesos abans. Un comunicat dipositat en una cabina
telefònica i les converses dels mateixos assaltants amb les autoritats
policials indicaven que el motiu aparent de l’atracament era la petició
de posar en llibertat a alguns dels guàrdia civils detinguts pel 23-F. El malson acabaria diumenge a la nit, després de 37 hores d’angoixa
i en part com a conseqüència de la mort d’un dels assaltants víctima
d’un tret dels GEOs, que ja havien aconseguit penetrar a l’edifici. Tot i
que el mateix diumenge ja se sabia la identitat dels autors de
l’assalt, durant uns quans dies es va continuar donant per bona la
hipòtesi de que es tractava d’una operació vinculada a l’extrema dreta i
que la finalitat del tot obscura.
El líder del grup assaltant, el delinqüent habitual José Juan
Martínez Gómez, àlies “el rubio”, va insistir un cop i un altre en que
aquell assalt va ser una operació d’encàrrec i no pas un simple
atracament a la recerca d’un bon botí. Segons ell, la planificació va
correspondre a elements dels serveis secrets espanyols i de la
ultradreta –molt activa en aquells anys- que maldaven per treure un
misteriós maletí de les caixes de seguretat del banc. Explica Martínez
que un dels membres del CESID que es va reunir amb ell va ser ni més ni
menys que Emilio Alonso Manglano, militar i número dos dels serveis
secrets en aquell moment. Pel mig d’aquesta trama també hi apareixia un
empresari català anomenat Miquel Vilagran Molina que feia el paper de
finançador de l’operació. El comportament estrany i impropi dels
atracadors durant els fets sembla donar versemblança a aquesta tesi, que
d’altra banda, va ser l’oficial durant l’atracament i en les dates
posteriors. No seria fins al cap d’uns dies que es giraria la truita i
la versió oficial passaria a ser que “una banda de xoriços” havia
intentat robar el Banco Central. Un cop consensuada aquesta conclusió,
es va tirar terra sobre l’assumpte i ja ningú més en parlaria fins a
molts anys després. Ningú no va estirar del fil de les revelacions de
José Juan Martínez Gómez ni tampoc de l’aparició d’un túnel al carrer Casanova de Barcelona,
prop de la Diagonal, que segons algun dels detinguts serviria per
atemptar contra el Rei en l’imminent dia de les forces armades, a
celebrar a la ciutat comtal. L’any 2010 TVC i TVE van coproduir un documental
dirigit per Neus Sala titulat “Cop al Banc Central” on s’hi exposen les
diferents hipòtesis que podrien explicar el cas. Tot i no aprofundir en
alguns aspectes crítics, deixen clar que malgrat existir una versió
oficial, els dubtes persisteixen amb més força que mai.
La primavera de 1981 va arribar acompanyada de males notícies: d’ençà
de l’1 de maig d’aquell any, una epidèmia misteriosa va recórrer el
quadrant nord-occidental d’Espanya deixant un rastre sinistre de morts i
malalts crònics. L’afecció va ser anomenada inicialment “neumonía
atípica”, després “síndrome tóxico” i finalment “intoxicación por aceite
de colza desnaturalizado”. Una evolució del nom que, com veurem, no va
ser gens casual. El primer capítol d’aquella història va ser la mort del
nen de Torrejón de Ardoz Jaime Vaquero García, que després de passar
una nit amb febre i tos, acabaria morint a l’ambulància camí de
l’hospital. Els seus sis germans també van emmalaltir d’aquella
patologia tan misteriosa. Cinc dies després les autoritats sanitàries
estaven convençudes de que es tractava d’una infecció provocada una
bactèria, en concret la legionel·la, però alguns metges van començar a
dubtar de les tesis oficials. Va ser en aquest període inicial de
l’epidèmia en que el ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, va
pronunciar la seva sentència tan cèlebre com demencial amb la que
pretenia calmar a la població: “El agente causante es un bichito tan
pequeño que si se cae de esta mesa, se mata”. Durant la fase primerenca
de les investigacions, es va arribar a vincular l’epidèmia amb un
incident força obscur que havia succeït a la base nord-americana de
Torrejón en el qual sembla que hi havia cert armament químic implicat.
Que el primer pacient detectat hagués estat precisament a Torrejón de
Ardoz i que en els moments inicials les autoritats espanyoles rebessin
l’ajut d’experts nord-americans va contribuir a que la sospita
persistís.
Després d’una detinguda observació de l’entorn dels malalts, el
doctor Antonio Muro y Fernández-Cavada va arribar a la conclusió de que
el factor causant havia de formar part dels aliments i que per tant
atacava per la via digestiva. En altres paraules, no podia ser un agent
biològic -com ara la legionel·la- perquè no s’encomanava entre persones
que vivien juntes i tampoc podia ser una radiació, atès que hagués
mostrat una capacitat selectiva inaudita. Poc després, quan es van
realitzar les autòpsies als primers pacients morts, va quedar confirmada
la hipòtesi de la via digestiva. Les autoritats van haver de fer marxa
enrere de mal grat.
Mentrestant, la nova malaltia avançava sense aturador:
el 6 de juny, un mes i cinc dies després de l’inici de l’epidèmia, ja
s’hi comptaven més de 2.500 pacients ingressats als diferents hospitals.
Els símptomes principals eren tos, problemes cutanis, dificultats
respiratòries, dolors musculars i abdominals i insomni perllongat. No
gaire més tard, a mitjan del mes de maig, el doctor Muro i el seu equip,
fruit d’una anàlisi dels hàbits dels malalts, arribaven a la conclusió
de que els productes causants de l’epidèmia havien estat adquirits a
determinats mercats ambulants; ja només calia identificar quin era
l’aliment en qüestió. La solidesa de les indagacions era tal, que el
doctor Muro va ser capaç de predir –amb un encert total- on és
produirien els futurs casos de síndrome tòxica basant-se en el
recorregut dels venedors ambulants. La seva investigació també els va
permetre d’acotar els productes sospitosos a només dos: l’oli venut a
granel o els tomàquets. Les autoritats sanitàries mantenien encara un
immobilisme total quant a la causa, de manera que les opinions
agosarades del doctor Muro els resultaven molt incòmodes. Prova d’això,
és que el 15 de maig van decidir cessar al científic del seu càrrec.
Però les tesis oficialistes eren tan febles que les autoritats
sanitàries espanyoles s’apuntarien poc després –el 10 de juny- a la
pista del doctor Muro, apostant per l’oli com a factor causant de tot plegat.
El metge marginat va seguir les investigacions a títol particular,
circumstància que li va permetre no gaire després descartar l’oli com a
possible origen. N’havia tingut prou amb comprovar que els afectats
havien consumit olis diferents: ni el seus respectius orígens ni els
seus components eren iguals, circumstància que feia impossible que
causessin una mateixa malaltia. Però l’oli no era del tot innocent. Es
va descobrir que els distribuïdors que l’estaven venent sota diferents
marques l’adquirien a uns proveïdors que importaven oli de colza de
França que no era apte per al consum. El negoci era rodó: importaven a
baix preu oli d’usos industrials desnaturalitzat –amb un colorant per
evitar el consum humà- i mitjançant un procediment químic li tornaven
l’aspecte original i el venien com a oli de cuina, beneficiant-se de la
diferència de preu entre un producte i l’altre. L’aparell de l’estat ja
havia trobat el seu boc expiatori i va reblar el clau rebatejant
l’epidèmia com a “Síndrome del aceite tóxico” i “Síndrome del aceite de
colza”, amb el que van aconseguir subtilment que ningú no pogués dubtar
de quin era l’origen de l’epidèmia. Es van posar en marxa campanyes de
bescanvi d’oli desnaturalitzat per oli en condicions, on la gent podia
dur les garrafes comprades a mercats ambulants i les administracions els
donaven a canvi, sense cap cost, oli apte per al consum. Els
responsables de l’estafa i, a ulls de l’Estat també de la intoxicació
massiva, van ser els empresaris Enric Salomó, Ramon Alabart, Jordi Pich,
els germans Bengoechea, els germans Ferrero, Cándido Hernández, i els
germans Baviera. És possible que el nom d’Enric Salomó Vidal desperti
algun record adormit a qui estigui llegint això, atès que l’any 1984 va
protagonitzar molts titulars als diaris per raons completament diferents
a la de l’oli de colza. La seva dona, Maria Teresa Mestre Guitó, va ser
assassinada per Ángel Emilio Mayayo Pérez, un amic íntim dels fills del
matrimoni. El temps que va passar entre la seva desaparició i la
descoberta del seu cadàver esquarterat –catorze dies- va donar lloc un
munt d’especulacions i de pàgines de diari. Com era d’esperar, la
desaparició de la dona es va vincular inicialment amb el cas de l’oli de
colza, però al final va quedar clar que el mòbil no hi tenia res a
veure.
Mentrestant el doctor Muro havia continuat endavant. No només va
negar-se sistemàticament a acceptar la tesi oficial de l’oli, sinó que
va obrir un camí molt prometedor en adonar-se de que els símptomes dels
malalts eren molt semblants als dels intoxicats per organofosforats. A
més, resultava que un cop coneguts qui eren els distribuïdors majoristes
de l’oli es va saber que una bona part de les seves vendes –uns 300.000
quilograms- havia estat venuda a Catalunya, que no va registrar cap cas
de la intoxicació. Això va donar lloc a una de les anècdotes més
curioses del judici que se celebraria l’any 1987, quan es va arribar a
insinuar que els catalans –els residents a Catalunya- tenien una
genètica diferent als castellans que els feia immunes als components
tòxics de l’oli. A aquestes alçades el doctor Muro ja havia estat deixat
de banda pel món mèdic oficial i tant sols comptava amb l’ajuda dos
metges, a més del seu fill, acabat de llicenciar.
La incidència màxima de l’epidèmia es va produir el 30 de maig de
1981 i a partir d’aquell moment va començar a remetre, o sigui, deu dies
abans de que es fes públic que oli era el presumpte causant i un mes
abans de que s’iniciés el bescanvi d’oli per part de les autoritats. Al
juliol de 1982 es van donar els darrers casos de la nova malaltia. El
balanç sinistre en aquest any i escaig d’incidència ascendia a unes
xifres insòlites: 600 morts i més de 25.000 malalts.
L’Estat va ignorar sistemàticament les propostes del doctor Muro que,
per cert, havia aconseguit guarir a alguns dels malalts fent servir
tractaments propis de les intoxicacions per organofosforats. Va anar més
lluny, arribant a identificar la plantació de tomàquets que havia estat
tractada amb pesticides organofosforats, ubicant-la a Roquetas de Mar
(Almería). També va ser capaç de denunciar quin producte en concret
s’havia fet servir: es tractava del Nemacur-10, de la multinacional
Bayer. Quan el cas encara estava pendent de judici, el doctor Muro va
contraure un càncer. Moriria poc després, el 16 d’abril de 1985.
Mai es va aconseguir demostrar de quina manera aquell oli adulterat
podia causar una malaltia tan virulenta. Però el control dels mitjans
per part del poder va aconseguir que tothom vinculés aquella tragèdia a
l’oli manipulat i que qualsevol visió alternativa fos considerada
quelcom propi de “conspiranoics”. El judici contra els industrials de
l’oli es va iniciar l’any 1987 i va acabar el 1989, amb penes d’entre
quatre i vint anys per als acusats. L’any 1992 el Tribunal Suprem va
revisar la sentència i va quadruplicar les penes als principals acusats.
Mentre el cas va estar en mans de l’Audiència Nacional, el fiscal va
ser un jove Eduardo Fungairiño, conegut anys més tard pel seu polèmic
nomenament com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional (per part de
Jesús Cardenal), pel seu paper en el cas del Yak-42 i, en general, per
les seves postures ultraconservadores.
L’octubre de 1982, quan el cas estava encara d’actualitat, es va
produir el canvi de govern a Espanya. L’ensorrament de la UCD deixava
pas al PSOE de Felipe González i per tant el ministeri de Sanitat
passava de Manuel Núñez –que havia substituït Jesús Sancho Rof víctima
dels seus despropòsits- al català Ernest Lluch Martín. Seria aquest
l’encarregat de gestionar l’oblit definitiu d’un assumpte tan escabrós.
Anys més tard, el 2000, moriria assassinat per ETA.
Existeixen alguns llibres que van tractar de forma molt detallada tot
l’assumpte de l’epidèmia i que documenten àmpliament les teories del
doctor Muro. Són “Pacto de silencio”, de l’investigador català Andreas
Faber Kaiser –mort prematurament l’any 1994- i “Detrás de la colza”, del
doctor Vicente Granero Moré –un dels col·laboradors del doctor Muro- i
Miguel Ángel Heredia. També existeix un altre treball crític amb la
versió oficial, es tracta de l’obra “El montaje del síndrome tóxico”,
dels autors alemanys Gudrun Greunke i Jörg Heimbrecht. A banda d’això,
el prestigiós forense Luis Frontela Carreras ha mantingut sempre que les
investigacions de Muro anaven en la bona direcció i que de cap manera
l’oli podia haver causat aquella malaltia.
Que en el seu dia les autoritats ens van mentir sembla bastant clar;
el que encara no sabem és si es va tractar d’un accident o d’una acció
planificada amb algun objectiu obscur, ni tampoc qui en va ser l’autor.
Molts anys després de tots els casos exposats fins ara, ja en èpoques
post-olímpiques i de plena pertinença a Europa, van succeir uns fets
que van colpir fortament l’opinió pública espanyola i, de retruc, van
posar en dubte un model de fer televisió que començava a popularitzar-se
en aquell moment. Tot plegat degut a una descoberta molt macabra un dia de gener de 1993:
tres cossos enterrats prop d’uns ruscs d’uns apicultors. Corresponien a
tres adolescents valencianes que havien desaparegut mesos abans quan
aparentment es dirigien a una festa. De ben segur que el cas d’Alcàsser,
protagonitzat per Miriam, Toñi i Desirée, encara està present a la
memòria de la majoria de lectors d’aquest escrit, degut a la repercussió
mediàtica sense precedents que va tenir. La descoberta dels cossos de
les noies va ser el tret de sortida d’un festival de despropòsits
televisius que es va perllongar durant massa temps i que va començar el
mateix dia de la troballa. Un espectacle indigne, del qual Nieves
Herrero en va ser la pionera.
Fruit de les preceptives autòpsies es va saber que les tres joves
havien estat torturades de forma pertinaç i insòlita abans de ser
assassinades. Amb gran celeritat es va descobrir qui eren els autors
d’un crim tan horrible: Antonio Anglés Martins i Miguel Ricart Tárrega,
dos delinqüents locals de baixa estofa. Tot i el dispositiu policial
sense precedents, el primer d’ells va fugir i mai més se’n va saber res.
Crida molt l’atenció la forma en que es va descobrir que Antonio Anglés
estava implicat, ja que la prova fonamental contra ell va ser un volant
de la Seguretat Social amb les seves dades personals que va aparèixer
fet miques al costat de la fossa on es van trobar els cossos. D’entrada,
sembla molt estrany que un paper perdut es mantingui al lloc dels fets
durant mesos, i molt més que aquest aparegui en petits bocins, com si
els fragments haguessin lliscat d’un en un de la butxaca. Com a mostra
de la mala gestió del cas per part de les autoritats, cal dir que en una
de les autòpsies fetes, la del doctor Luis Frontela Carreras –el mateix
que validava les tesis del doctor Muro sobre la Síndrome Tòxica- hi
apareixien restes genètiques (pèls) de fins a set persones diferents,
però aquesta informació no va ser tinguda en compte. Les irregularitats
al voltant dels cossos i les seves autòpsies van ser múltiples durant
tota la investigació. D’altra banda, tampoc és sobrer contextualitzar el
cas en la València d’aquella època, inundada per les drogues de disseny
i amb un ecosistema singular farcit de grups sinistres, com ara les
sectes satàniques. A qui aquesta darrera afirmació li sembli exagerada,
pot fer un cop d’ull als treballs de Pilar Salarrullana -diputada al
parlament espanyol als anys vuitanta- sobre sectes i grups ocultistes,
que van quedar reflectits a les conclusions de la comissió parlamentària
per a l’estudi de sectes a l’Estat Espanyol. Tampoc no hem de perdre
vista la trama denunciada l’any 2009 a la província veïna Castelló que implicava a personatges molt influents en casos de pederàstia.
El periodista Fernando Rueda, un expert en serveis secrets i gens
sospitós de creure en conspiracions, va revelar ara fa un any una
informació que li va arribar a través de dos agents diferents del CNI.
Tots dos estaven en actiu durant el “Cas Alcàsser”. La història és la
següent: en l’època en que van passar els fets esmentats, el CESID tenia
actiu un gabinet d’escoltes telefòniques que es dedicava a interceptar
aleatòriament trucades fetes des de telèfons mòbils, quan aquesta
tecnologia encara no era ni molt menys a l’abast de tothom. Per tant, no
era infreqüent que les trucades interceptades fossin de personatges
significatius. En aquest context, un dels agents destinats a les
escoltes va detectar una trucada on dos homes parlaven del crim
d’Alcàsser. Un dels interlocutors va ser identificat com a originari de
València i amb bones connexions amb el govern. L’agent, amb la sensació
de que havia ensopegat amb alguna cosa gruixuda, va fer un informe amb
tota la informació disponible i el va entregar al seu superior.
L’informe va escalar més nivells jeràrquics i poc després van arribar
ordres des de dalt: se li va comunicar a l’agent que abandonés
immediatament la investigació. No va fer cas i va optar per seguir
indagant pel seu compte, però aviat seria descobert i expulsat del cos.
Havia trobat una esquerda en un secret guardat amb set claus? O tot és
fruit de la imaginació d’algú?
Després de veure aquesta mitja dotzena llarga de casos, algú pot
continuar pensant que les teories alternatives no tenen cap credibilitat
i que s’estima més un acte de fe amb les versions oficials; també pot
haver-hi algú que, donant per bones les hipòtesis més agosarades, pensi
que es tracta de casos aïllats que no representen gens el panorama de la
realitat que ens envolta. Però vet aquí un fet que potser convencerà
els més escèptics: és quelcom reconegut oficialment que a l’Europa dels
setanta i vuitanta va operar una xarxa coneguda com a Gladio que feia
tot el possible perquè el curs de la història s’adaptés –encara que fos a
cops de martell- als guions que ja tenia escrits. No es tractava d’una
trama menor, sinó que els seus promotors eren ni més ni menys que la CIA
i l’OTAN.
El jutge italià Felice Casson va ser el primer en descórrer el vel
que ocultava Gladio. El descobriment es va produir l’any 1984 quan va
reobrir el cas relatiu a l’atemptat de Peteano (Itàlia), en que
inicialment s’havia culpat a les Brigades Roges, un grup terrorista
d’extrema esquerra. L’any 1990 el primer ministre italià Giulio
Andreotti va reconèixer públicament l’existència d’una organització
anticomunista integrada dins una zona ombrívola de l’OTAN, anomenada
Gladio. Poc després d’aquesta revelació, arribarien les conclusions de
la investigació que havia posat en marxa el Parlament Europeu.
Mitjançant la resolució C324/201, de 22 de novembre de 1990, els
parlamentaris van fer públic el següent:
- Hem tingut [el Parlament] coneixement de l’existència d’operacions
clandestines, tant d’intel·ligència com militars, que s’han desenvolupat
durant 40 anys en diferents estats membres de la Comunitat. - Aquesta organització ha escapat totalment al control democràtic i ha
estat gestionada pels serveis secrets dels països implicats, amb la
col·laboració de l’OTAN. - Aquestes operacions han interferit il·legalment en els afers polítics interns i és possible que encara ho estiguin fent.
- Els serveis secrets militars d’alguns estats membres han estat implicats en casos greus de terrorisme.
- Les diverses organitzacions “Gladio” tenen a la seva disposició
recursos militars d’un abast imprevisible, posant en risc les
estructures democràtiques dels estats on operen o han estat operant. - Protestem enèrgicament [el Parlament] pel fet de que personal
militar dels Estats Units pertanyent a SHAPE (Supreme Headquarters
Allied Powers Europe, el quarter general del comandament d’operacions de
l’Aliança Atlàntica) i a l’OTAN hagi donat suport a una xarxa
d’operacions i d’intel·ligència clandestina.
d’una realitat tan temible com palpable i difícil d’assumir. I el que
més por fa és aquesta sentència que a dalt hem destacat en negreta: “(…) i és possible que encara ho estiguin fent”.
El cas més emblemàtic de Gladio és l’atemptat l’any 1980 a l’estació de tren de Bolonya (85 morts i més de 200 ferits), tot i que se sospita que també podien ser darrere de casos com el segrest i assassinat d’Aldo Moro (1978) i fins i tot, l’anomenada “Matanza de Atocha”
(1977), atemptat comés aparentment per la ultradreta espanyola contra
un despatx d’advocats laboralistes de Madrid. El cas d’Atocha va
aparèixer per sorpresa en un informe dels serveis secrets italians
(CESIS) filtrat a alguns mitjans l’any 1990. En l’informe, datat el 3 de
març de 1987, es deia que l’ultra hispano-italià Carlo Cicuttini,
habitual mà executora de Gladio, havia tingut un paper preponderant en
l’atemptat de Madrid.
En temps més propers, també va aixecar moltes sospites l’atemptat de
l’11-M a Madrid, oficialment fet per cèl·lules gihadistes establertes a
la capital d’Espanya. Les ombres del cas no vénen ni molt menys per les
insinuacions del govern d’Aznar relatives a una possible autoria d’ETA,
hipòtesi demencial es miri com es miri. Els dubtes procedeixen d’algunes
inconsistències sorgides a la investigació, especialment les que
afecten al pis de Leganés on part dels terroristes es van immolar.
L’objectiu del present escrit no és aprofundir sobre aquest cas, però no
vull desaprofitar l’ocasió per mostrar la meva estranyesa per la
reacció del govern durant aquells fets. No crec que fos necessari
enganyar la població com ho van intentar fer i no crec que el ciutadans
s’haguessin revoltat si s’hagués sabut la veritat des de bon
començament. Sempre em va quedar la sensació de que aquell procedir
responia a alguna motivació que hores d’ara se m’escapa. Algú havia
garantit al govern algun desenllaç diferent al que es va produir?
No es tracta de tenir por, que se’n pot tenir, sinó de que comencem a
contemplar la realitat amb uns altres ulls. Sovint les coses no passen
per casualitat, sinó perquè algú hi té interès. Cal ser crític amb les
versions oficials, no deixar-se manipular per la propaganda i cercar la
lògica interna de les coses.
Fins aquí aquest treball que pretenia fer dubtar dels esdeveniments
del passat, però sobretot dels del present i futur. Vist el que hem vist
al llarg d’aquest dos capítols, puc assegurar que sempre triaré la
pastilla vermella, encara que resulti dolorós.
@RogerVintonRogerVinton2012@gmail.com
Donatius
No hay comentarios:
Publicar un comentario